Del telèfon mòbil d'una amiga romana...
dijous, 16 de desembre del 2010
dimecres, 15 de desembre del 2010
divendres, 10 de desembre del 2010
diumenge, 7 de novembre del 2010
pàjarus
A la vall del Colca hi volen els mes grans, i aixó ho sap la Clidi, (vaja li acabo d'explicar).
dissabte, 6 de novembre del 2010
The Smoking Popes destination/creation/imagination :)
Come with me and we'll be
In a world of pure imagination
Take a look and you'll see
Into your imagination
We'll begin with a spin
Traveling in a world of my creation
Look and see
We'll defy explanation
[Chorus]
If you want to view paradise
Simply look around and view it
Anything you want to, do it
Want to change the world?
There's nothing to it
There is no life I know
To compare with pure imagination
Living there you'll be free
If you truly wish to be
[Chorus]
There is no life I know
To compare with pure imagination
Living there you'll be free
If you truly wish to
In a world of pure imagination
Take a look and you'll see
Into your imagination
We'll begin with a spin
Traveling in a world of my creation
Look and see
We'll defy explanation
[Chorus]
If you want to view paradise
Simply look around and view it
Anything you want to, do it
Want to change the world?
There's nothing to it
There is no life I know
To compare with pure imagination
Living there you'll be free
If you truly wish to be
[Chorus]
There is no life I know
To compare with pure imagination
Living there you'll be free
If you truly wish to
divendres, 5 de novembre del 2010
dimecres, 20 d’octubre del 2010
dijous, 14 d’octubre del 2010
dissabte, 9 d’octubre del 2010
Mario Vargas a la Semana del Cine en Color
En associació forçada, el recent Nobel a Mario Vargas Llosa m'ha fet recuperar el primer cop que el vaig veure. Deuria ser a 1970 o 1971, i a l'auditori del Palacio de las Naciones de Montjuic. M'havien regalat un passi per a totes les funcions de cinema que durant una setmana es feien en aquell auditori, i aquell dia es presentava una pel·licula peruana ambientada a la selva (La muralla verde) i Vargas Llosa i senyora estaven entre els convidats. Feia poc que havia llegit la meva primera novel·la de MVL (La casa verde), que recordo haver començat en el meu primer i únic viatge en Talgo cap a Madrid.
Poc temps després, en una visita a Paris vaig anar a parar a un hotelet de la rue Sommerard, que quan vaig mostrar el meu passaport peruà, es van afanyar a dir-me que la chambre de bonne sense finestra (amb claraboia zenital) al quart o cinquè pis d'un hotel sense ascensor que em van donar, l'havia ocupat feia uns anys Monsieur Vargas...
Només en una setmana de cine en color vaig poder veure Blow Up, Zabriskie Point, Baisers Volés, Queimada, The Go-Between...
diumenge, 5 de setembre del 2010
Sexe, drogues, i rock and roll
Del que he llegit aquest estiu, no me'n puc estar de comentar la darrera novel·la de Hanif Kureishi. El coneixia de les dues pelis dels 80 My Beautiful Laundrette i Sammy and Rosie get laid, i una mica després per la fenomenal novel·la El buda del suburbi (seguint un consell radiofònic de l' Emili Teixidor).
Amb Una cosa per explicar-vos, Kureishi torna a la descripció al·lucinada dels darrers trenta anys del swinging London, amb un narrador que es un psicoanalista d'origen indo-pakistanès, amb diferents traumes emocionals per revelar.
Quan va escriure el Buda, Kureishi va aconseguir posar-se en contra part de la seva família i sobretot la seva germana. Aquest cop el paper de la germana del narrador és d'alló mes galdós: una politoxicómana, multípara, soltera, pervertida, i invitada freqüent en programes escombraria de televisió.
Les relacions personals, la paternitat, el desencis polític, l'envelliment, els atemptats islamistes...
Mesclat amb psicoanàlisi, drogues, i rock and roll, penso que el sexe ja queda englobat en el psicoanàlisi (o es del revés?)
Dit, una bona lectura.
Vaja, em deixo el títol: Something to tell you/ Una cosa per explicar-vos / Algo que contarte.
diumenge, 29 d’agost del 2010
Vietnam
Faig el propòsit de reactivar el blog (sempre es bo començar el curs amb bones intencions).
Aquest any he pogut fer un viatge meravellos, i amb una càmera de poc més de 100€ aconseguir unes fotos crec que prou decents. Us deixo l'enllaç
dilluns, 12 de juliol del 2010
tenim un problema
Son gairebé les dues de la matinada i sota casa tinc una mena de insurrecció de canalla (en els sentits habituals del terme) que suposo que han intentat ser formats amb els mètodes Rosa Sensat, però que definitivament, és manifest que res ha sortit bé. Estan cremant contenidors, escampant tota la merda que troben, llençant ampolles... i es veu que celebren...
La policia, que hi es, sembla que fa una actuació "presencial" res a veure amb els que vem patir per causes mes lloables.
Espero que no tornin a guanyar res, i que si arriben a un altre final els enviïn a Las Cibeles i no al costat de casa.
dimecres, 9 de juny del 2010
A room with a view
It was pleasant to wake up in Florence, to open the eyes upon a bright bare room, with a floor of red tiles which look clean though they are not; with a painted ceiling whereon pink griffins and blue amorini sport in a forest of yellow violins and bassoons. It was pleasant, too, to fling wide the windows, pinching the fingers in unfamiliar fastenings, to lean out into sunshine with beautiful hills and trees and marble churches opposite, and close below, the Arno, gurgling against the embankment of the road. (EM Forster)
Em fa recordar que molts anys enrere vaig disposar temporalment d'una càmera, no orientada a l'Arno, però amb tres fantàstics finestrals a Santa Maria Novella, el sostre amb frescos i artesonats , en una locanda-pensione, de la que vaig haver de marxar a corre cuita (aixó és un altre història, que per avui no toca).
dilluns, 31 de maig del 2010
diumenge, 16 de maig del 2010
Ponle a tu cuerpo alegria Macarena
Sueldos récord en plena crisis
Los 584 consejeros ejecutivos y altos directivos de las empresas del Ibex 35 cobraron un millón de euros de media en el peor año de la recesión
MIGUEL JIMÉNEZ - Madrid - 16/05/2010
15 votos
Comentarios - 13
El presidente de Martinsa Fadesa, Fernando Martín, saltó a la fama por llevar su empresa a la mayor suspensión de pagos en la historia empresarial española. Martín, sin embargo, sigue presidiendo su empresa y el año pasado ganó 2,6 millones de sueldo. Los altos directivos de las empresas españolas han pasado por la crisis de puntillas. Su retribución alcanzó niveles récord en 2009, el peor año de la crisis, y eso pese a la caída de los beneficios.
Los 584 consejeros ejecutivos y altos directivos de las empresas del Ibex 35 cobraron en 2009 una media de 989.000 euros, según los cálculos realizados por EL PAÍS con los informes de las propias compañías. Ese nivel es el más alto alcanzado nunca por ese colectivo. Supone 113 veces el salario mínimo, frente a las 97 veces de 2005. El salto es más espectacular entre los consejeros ejecutivos, la élite dentro de la élite. Su coste para las empresas ha pasado de 208 a 313 veces el salario mínimo en sólo cuatro años.
Las cifras están algo distorsionadas por Endesa, donde se incluyen las indemnizaciones recibidas por varios ejecutivos (entre ellos el anterior presidente, José Manuel Entrecanales, y el consejero Esteban Morrás) más algunos importes por la prejubilación del anterior consejero delegado, Rafael Miranda. Pero, del otro lado, no se incluyen en el cómputo las multimillonarias dotaciones para pensiones. Con ellas, y aun depurando los factores extraordinarios, la cifra es superior al millón de euros de media.
Hay grandes diferencias, no obstante, entre quienes están en lo más alto de la pirámide y el resto. Los 83 consejeros ejecutivos de las empresas del Ibex, entre los que se encuentran los presidentes, consejeros delegados y otros ejecutivos que forman parte de los órganos de administración, ganaron en 2009 una media de 2,7 millones. Dentro de este grupo están los directivos mejor pagados de España, con Alfredo Sáenz, consejero delegado del Santander, a la cabeza con 10,2 millones. Le sigue Ignacio Sánchez Galán, presidente de Iberdrola, con 5,34 millones más otros 3,05 millones de "gratificación por consecución de objetivos estratégicos plurianuales y situaciones excepcionales y puntuales". Tras él están el presidente del BBVA, Francisco González, con 5,3 millones más 2,8 millones en acciones, y otros dos directivos del Santander: Francisco Luzón (5,8 millones) y Matías Rodríguez Inciarte (5,3 millones). El presidente de Repsol, Antonio Brufau, ganó 4,2 millones. El de Telefónica, César Alierta, no publica su retribución.
Los otros 501 altos directivos costaron a las empresas una media de 700.000 euros. Se trata de un grupo muy heterogéneo, pues las empresas tienen diferente vara de medir al clasificar a sus empleados como altos directivos. Así, Mapfre declara tener sólo dos y ACS, 50; la pequeña Grifols pone la etiqueta de alto directivo al triple de personas que el gigante Telefónica. Los altos directivos mejor pagados fueron los del Banco Santander, con 3,54 millones de media, seguidos por los de Telefónica (2,73 millones) y de los de BBVA (2,04 millones).
Pensiones multimillonarias
En 2009 se fijaron los importes finales de algunas de las pensiones más cuantiosas de los directivos españoles. En el BBVA se jubiló anticipadamente el consejero delegado, José Ignacio Goirigolzarri, para el que el consejo de administración del banco fijó unos derechos de pensión de 68,7 millones de euros. Asimismo, al cumplir los 65 años, el consejo fijó la pensión del presidente del BBVA, Francisco González, en 79,8 millones, que se externalizaron en una póliza de seguro. González percibirá esa cantidad cuando cese en sus funciones ejecutivas.
En el Santander, el presidente, Emilio Botín, y el consejero delegado, Alfredo Sáenz, que tenían superada la edad de jubilación, ejercitaron también en 2009 la opción para recibir sus pensiones en forma de capital en la fecha de jubilación efectiva. Al primero le corresponderán 24,6 millones y al segundo, 85,7.
diumenge, 9 de maig del 2010
Petites decepcions
El primer cop que vaig estar a Londres, als inicis dels setantes em vaig "hostejar" a una mansió ocupada (aquí encara no s'havia inventat el terme, i allà se'n deia squatter) , que els meus amfitrions em van vendre com la casa londinenca del creador de Peter Pan. Avui he volgut confirmar la dada, i em trobo que dos anys enrere la cas londinenca de Barrie estava en venda.
Per les fotografíes veig que era molt semblant, per l'ubicació veig que era molt propera, però definitivament no es la casa que vaig ocupar...
noves experiències electròniques
Sembla que la teoria de quan s'espatlla un aparell el millor que pots fer es portar-lo a donar un volt, es confirma. El meu actual reproductor portàtil de mp3, d'una antiguitat aproximada de dos mesos, va decidir deixar de respondre a qualsevol tipus de tocament. No devia ser problema de bateries donç passa més temps endollat a ports USB diversos que a les meves butxaques. Cap dels diversos botons encenia la mini pantalla. Com era d'esperar, el rebut de compra devia fer més d'un mes que havia anat a parar a les escombraries. La solució buscar rebuts de targes de crèdit, localitzat.
Enfilo cap a botiga del Triangle i en arribar moments de dubte... ha de coincidir la data de compra, i setmana abans o després m'havia fet amb una Lonely Planet del Vietnam per un preu semblant...
Imagino que veient la meva expressió desconcertada, l'encarregat de les devolucions decideix premer el botó d'engegada, i... la maquineta s'encén.
No hi ha registre gràfic de la cara que li va quedar a aquest humil narrador.
dissabte, 24 d’abril del 2010
Barcelona North Pacific (vela mullada)
No és San Francisco, la imatge central es el mític Vela building del mega-mític creador Bofill.
Giulietta Masina
Sempre m'ha atret Giulietta. Desconeixía que era filla de mestres i que tenia germans, entre ells dos bessons anomenats Mario i María (un fet que deu marcar caràcter) . Com a molts, el meu primer record d'ella es bregant amb el Zampanó de La Strada. Imagino que és el circ que em fa sempre associar-la a la Judy Garland del Mag d'Oz. Tampoc sabia que va tenir un fill amb Federico (Federichino) que va morir al cap d'un mes del part, i que ja no en van tenir mes, tot i seguir tota la vida junts, tant i tant que sols va sobreviure cinc mesos a la mort de Fellini.
No us perdeu la expo del Caixa Forum.
diumenge, 11 d’abril del 2010
Fellini (via Bob Dylan)
i en aquesta no diu res de l'Anita Ekberg :(( per tot i així val el seu pes en or
Lost in translation
Aixó s'enllaça amb la meva primera visita a Paris, la meva mare hi era amb el meu germà petit en un tour organitzat en el que passaven gairebé una setmana a la ciutat, i com jo ja devia tenir més de quinze anys, ella va pensar que podía pujar-me a un tren i desembarcar a la Gare d'Austerlitz i tobar l'hotel Citroën on s'hostatjaven. Cap dels pocs taxistes que s'estaven prop de la estació en sabien res del esmentat hotel, i servidor fent ús dels seus recursos, va tenir l'idea de localitzar-lo en una guía de telefons.
M'en vaig anar xino-xano cap el número 10 de la rue du Fabourg Saint Martin, i després d'una llarga caminada per la fantàstica, assolellada, i acabada de descobrir, París, em trobo que en aquella adreça hi havia uns banys públics, que pel que veig a Goggle Maps han desaparegut com els de la plaça Espanya. Aquí va ser on vaig conèixer que els francesos com els anglosaxons situen el numeral abans del nom del carrer, dissortadament el carrer del Fabourg Saint Martin és un dels més llargs de París i l'hotel es trobava a tocar de la plaça Stalingrad (es a dir al seu final).
Val a dir que l'hotel Citroën tampoc existeix en l'actualitat.
PS: Potser cal aclarir que el número 10 darrera del nom del carrer, es refereix al arrondissement o barri en el que es troba.
dilluns, 5 d’abril del 2010
UTPD
Potser la revolució de la telefonia mòbil ens afecta la UTPD? (Unió Témporo Parietal Dreta)
A partir d'aquesta investigació sembla que la acció d'un camp magnètic prop de l'orella dreta ens pot fer canviar les nostres concepcions del bé i del mal. Potser haurem de témer (encara més) davant la presencia d'un usuari compulsiu del cel·lular.
Tot i que posats a témer, conegut el cas de Mr Gage (una excel·lent persona transformada en un cràpula), ja podem anar afegint el temor a la lesió orbito-frontal.
dissabte, 3 d’abril del 2010
es una autoinculpació?
El predicador de la Casa Pontificia compara los ataques al Papa con el antisemitismo
El religioso Raniero Cantalamessa condena los casos de pederastia y centra su homilía de Viernes Santo en la violencia doméstica, que considera "igual de grave" que la ejercida contra los niños.
divendres, 2 d’abril del 2010
Roma rodada
Quan penso en Roma sempre he d'associar-hi rodes. Potser el primer impacte visual que recordo van ser via les curses de quadrigues de Ben Hur contra Massala. Ben Hur és una de les primeres pel·lícules de les que tinc record i fa uns dies vaig veure que feia cinquanta anys, i ves, ja es aixó.
El primer cop que hi vaig anar va ser amb quinze anys i amb la meva mare, ella sempre va ser com una esponja per absorbir qualsevol expressió provinent del camp del art, i Roma es com un museu sense biglietteria ni vigilants de seguretat, envait per milions de vehicles motoritzats de comportament anàrquic i que sembla que busquin diferenciar-se l'un del altre fent més soroll o més imprudències que el vei. Vigilants de seguretat no s'en veien però una de les meves distraccions favorites eren els barrets, gorres, cascs dels diferents i nombrossissims cossos militars que en aquells anys campaven per Itàlia. Crec que els italians mascles han de tenir una gran càrrega genètica dels ocells mascles cortejadors, (treure pit, xiular, ensenyar el plomatge).
He anat tornat diverses vegades (ara jà fa masses anys que no), un cop amb el meu cotxet fent una entrada triomfal per el Lungotevere, reduint la velocitat a cinquanta metres d'un semàfor en ambre, i essent universalment escridassat per el reste de conductors.
Apart de Ben Hur i la quàdriga, em venen al cap el vespone de Gianni Moretti, i el taxi de Benigni a Night on Earth cada vegada que penso en Roma.
(Post absolutament inspirat en les aromes romanes de The Daily Avalanche).
diumenge, 21 de març del 2010
Lemes polítics
Aquest matí tot tornant del gimnàs, això vol dir que amb un nivell de compressió cerebral un tant alterat per l'exercici previ, em topo amb una imatge del Artur Mas en un local (no se dir si del seu partit o de la coalició) amb el lema: ESTIMAR CATALUNYA, GOVERNAR BE. He entrat a la web convergent i encara en trobo un altre de millor: COMENÇAR IL·LUSIONA. ;))
He fet un repàs de "slogans" en actiu del resta de formacions parlamentaries i crec que la collita ha estat prou interessant.
El PSC: CONSTRUÏM CATALUNYA AMB FETS (Climatològics??)
El PP: SOLUCIONS PER ELS CATALANS (Les definitives per a la extinció??)
ERC: PER UNES ELÈCTRIQUES AL SERVEI DEL PAÍS (Red Electrica Española loves Girona ) (també podría ser REE does Girona)
ICV: en aquests més enllà del NO A LA JUBILACIÓ ALS 67, potser el més "creatiu" que he trobat es el titol del blog del Romeva: CONSTRUINT SINERGIES :))
CIUTADANS o CIUDADANOS (depen com li pongui) : CATALUÑA SOMOS TODOS ;))
En definitiva una situació de fortes emocions... per tant m'en torno a les meves músiques.
divendres, 12 de març del 2010
Yihad Jane
Poc després d'acabar una de les darreres noveles de John Updike, em trobo aquesta noticia de la jihadista rossa.
Updike a "Terrorista" ens introdueix en el desarrelament d'un adolescent mestís a la Nova Jersey suburbana. Fa un retrat magnífic de la maduresa desencisada d'un professor de institut de la perifèria post-industrial de la costa est americana.
El cas de Jihad Jane, que em recorda el del californià que van trobar com a muhaidin a la fortalesa de Abu Grahib revela la capacitat del sistema de crear heterodoxes. Però aquest darrer cas de la jihadista americana ens deixa clar que la xarxa acaba sent una magnífica plataforma per el control.
dissabte, 6 de març del 2010
la magnitud de la tragèdia
Aquest matí he visitat la exposició Monzó del Santa Mònica. Tot ha anat prou be fins que he arribat al bar interactiu. Després del fals WC, el meu esperit Toca-Toca ha decidit premer el boto vermell de la sortida d'emergència fet que ha desencadenat una sirena d'alarma que s'ha mantingut activada més de cinc minuts...
Entranyable el Tele-eXpres i el Monzó reporter de guerra al Vietnam.
La col·lecció de trastorns neurològics amb el seus corresponents diplomes ja val la visita.
Potser excessiva la constant referència al gin-tònic, i a les copes en general. Tot i que si, tant el Bikini com el Snooker eren el seus quarters generals, i era difícil no trobar-lo amb el vas llarg a la mà.
dijous, 4 de març del 2010
els lladres del pou
Avui he trobat a un blog de història local, la narració d'un segrest d'industrials catalans de mitjans del segle dinou (poca broma, un de ells era el Senyor Cros - el de la química). El blog es de Agus Giralt, un historiador que manté activa la memòria dels fets passats als diferents canals d'informació local del barri de Sants. No us ho perdeu.
Cliqueu al títol per accedir-hi. Si cliqueu la imatge podreu "gaudir" de la narrativa del noticiari.
dimarts, 2 de març del 2010
Renéixer a les Catskills
What You Get for... $880,000
A church — built in 1861, converted to a residence in 1963 and last renovated in 2005 — is currently on the market in Woodstock, N.Y., for $879,000.
WOODSTOCK, N.Y.
WHAT: A two-bedroom one-bath converted church
HOW MUCH: $879,000
SIZE: 1,560 square feet
PER SQUARE FOOT: $563.46
SETTING: This building — an 1861 church converted to a residence in 1963 and renovated in 2005 — is set on a hill about two miles from Woodstock’s center. Woodstock is a town of about 6,200 in the Catskill Mountains, and an arts colony since the early 1900s. The town has an artists-only cemetery; the police department’s insignia has a harp and palette on it. The town’s shops and restaurants are mostly located along the two-lane Route 212, or on small streets off of it. The 700,000-acre Catskill Park and six different river systems are nearby. Manhattan is about two hours south.
INSIDE: Most of the church’s original details — including leaded stained-glass panels in the great room, a hand-carved limestone fireplace, pressed tin walls and ceilings — are intact. There’s a sleeping area in the great room, and another in a loft over the kitchen, accessible by ladder. Off one part of the great room is an office; off another is a small alcove with a wood-burning stove. A spiral staircase leads up to a meditation room below the church’s bell tower. The bell tower is now a sitting room with views of the grounds, and interior views over the living room.
OUTDOOR SPACE: A meadow with a fire pit.
A dues hores de Manhattan "renéixer" en una esglessia (a preu de piset a Barcelona), a la mítica Woodstock (una mena de Ceret però a escala ianqui), amb una policia municipal que com a símbols detenta una arpa i una paleta de pintura...
Potser si que la sortida de fums caldria modificar-la.
dimecres, 24 de febrer del 2010
Misteris del _ _ _ _ware
Resum del publicat el diumenge passat: les connexions no van, els USB no es detecten, en Pratinsky surt a la recerca d'un servei tècnic el dissabte amb resultat infructuós.
Dilluns per la tarda torna a presentar-se a la port d'un servei tècnic on després d'explicar resumidament el problema m'ofereixen un "pack" de re-configuració per el mòdic preu de 50€ més l' IVA, i que si vull salvar dades cal afegir un suplement d'uns quants eurets per cada tram de 4 Gb, (el fet és que en dec tenir més de 150 i la multiplicació m'espanta una mica.
Torna a casa i decideix re-connectar l'ordinador espatllat, i .... màgia!!! sembla que la sortida a passejar (o sentir que el formatjarien) l'ha fet reflexionar i ha decidit re-configurar-se pel camí.
En definitiva, més enllà del: "¿Ha probado reiniciar el sistema?", crec que es pot afegir: jà l'ha tret a fer un tomb?
diumenge, 21 de febrer del 2010
Dos anys
Aquest cap de setmana he retrocedit una mica en el temps. He substituit la torre del ordinador per una que havia abandonat feia mes de dos anys. Alguna infecció ha desconfigurat les conexions tant de xarxa com les entrades USB i LAN. Ahir el vaig passejar per el barri per presentar-lo a qualsevol de les dues botigues amb servei tècnic que conec, i que com era previsible estaven tancades. Donades les dificultats per aconseguir que els meus fills em deixessin els seus aparells (pensen que soc un perill per el seu hardware-i potser tenen raò), vaig decidir reconectar el vell aparell. Es tracta d'un Pentium que sona com el motor d'una Vespino, i que no et permet tenir més de dos finestres obertes de navegació. El XP no el reconeix Microsoft.
Es curiós adonar-te dels canvis que en poc mes de dos anys has fet en les teves costums cibernàutiques. Passejant per els favorits trobes antics espais als que et conectaves amb assiduitat i que ara et sonen a prehistòria. El pitjor es que les contrasenyes per els actuals no les tens i aquí el Alzheimer et và avisant...
Almenys, el programa de correu, el benvolgut Thundrebird es mantenía configurat i ha pogut fer el salt en el temps.
Es curiós adonar-te dels canvis que en poc mes de dos anys has fet en les teves costums cibernàutiques. Passejant per els favorits trobes antics espais als que et conectaves amb assiduitat i que ara et sonen a prehistòria. El pitjor es que les contrasenyes per els actuals no les tens i aquí el Alzheimer et và avisant...
Almenys, el programa de correu, el benvolgut Thundrebird es mantenía configurat i ha pogut fer el salt en el temps.
dimecres, 17 de febrer del 2010
dissabte, 13 de febrer del 2010
Centralia (el foc intern)
(Una història del segle passat.)
A la decada dels seixanta Centralia (Pennsilvania) era un poble miner de més de 1000 habitants, el seu subsòl era ric en carbó i sembla que els plegaments del terra intercomunicaven una vasta extensió de vetes carboniferes a mode de gran xarxa. Un incendi en un abocador va encendre aquesta gran "web" i des de aleshores no hà deixat de cremar. La majoría dels habitants van anar deixant la localitat jà que des-de els enfondraments fins a les emissions continuades de gasos tòxics, feien difícil una supervivència acceptable. El govern cap els anys vuitanta va fer expropiacions i re-allotjar a la majoría dels habitants. El servei postal americà va donar de baixa el codi postal corresponent.
Els pocs irreductibles que no han marxat sembla que seran forçats a abandonar les terres.
Les perspectives mes favorables estableixen que l'incendi pot extingir-se en un o dos segles.
diumenge, 7 de febrer del 2010
a bicyclette
Em segueix emocionant el blog de David Byrne (tot i que ara feia un temps que no hi passejava). Una entrada de decembre a partir d'un tema militant en Byrne (les bicicletes a ciutat) li serveix per fer un llarg i documentat article sobre la tolerància cultural. Es veu que un rabí d'un barri de Nova York va aconseguir que anulessin un carril bici que passava per la seva sinagoga, ja que li molestava poder veure dones poc vestides desplaçant-se en bicicleta prop de la seva institució. Un grup de joves (jueus) que va repintar el carril, va ser denunciat per la seva mateixa comunitat. Aquest incident li serveix per fer una reflexió de diferents situacions de conflicte que han aparegut a Europa i als USA en els darrers temps. Us en deixo el link.
http://journal.davidbyrne.com/2009/12/121309-the-limits-of-multiculturalism.html
dissabte, 30 de gener del 2010
Pudor a merda (de Jordi Panyella AVUI)
Varela i la pudor de merda
L’ultra compareix en un judici en què li demanen 4 anys de presó per justificació del genocidi
Jordi Panyella
Ciutat de la justícia
El paradigma del més pur i refinat feixisme va desfilar ahir per la Ciutat de la Justícia. Pedro Varela –arrogant, imperatiu, casposament cavalleresc, unidireccional, persuasiu, amb la lliçó molt ben apresa, així com el missatge a transmetre– va comparèixer davant la magistrada del jutjat penal número 11 de Barcelona i va escoltar com la fiscalia i l’acusació particular sol·licitaven per a ell quatre anys de presó. Demanen que se’l condemni per la seva activitat al capdavant de l’editorial Ojeda i la llibreria Europa, des d’on difon tot tipus de material que justifica el genocidi.
El fiscal Miguel Ángel Aguilar i la lletrada Maria Saló van assegurar que la llei penal és “l’únic codi que entén” una persona a qui l’Audiència de Barcelona ja va condemnar a set mesos de presó per uns fets similars i que malgrat tot ha continuat editant i distribuint llibres en què, entre altres coses, s’afirma que “la depuració de la raça” hauria de ser la religió de “tot Europa”. Tanta altivesa va demostrar ahir Varela, tant li van entrar per una orella i li van sortir per una altra les argumentacions de l’acusació, que fins i tot en l’últim torn de paraula es va permetre riure’s de la sort que van tenir ja no el centenars de milers de persones exterminades als camps de concentració, sinó del destí que es va donar als seus cadàvers. En aquest sentit, va explicar que un dia va convidar a la llibreria un expresoner d’un camp nazi perquè fes una conferència. “I a ell no l’havien convertit en pastilla de sabó”, va deixar anar davant la mirada complaent, submisa, devota del seu advocat.
Varela va sortir de la sala fent olor de merda, en el sentit literalíssim de l’expressió. Ell i tots els presents a la sala van acabar impregnats d’una repugnant olor de femta fresca, producte d’un sistema de ventilació patètic de la novíssima Ciutat de la Justícia. La jutge ho va advertir, disculpant-se, al principi del judici. Al final la seva cara era tot un poema després de suportar –estant embarassada– tanta repugnància ambiental, tant vòmit intel·lectual.
L’ultra compareix en un judici en què li demanen 4 anys de presó per justificació del genocidi
Jordi Panyella
Ciutat de la justícia
El paradigma del més pur i refinat feixisme va desfilar ahir per la Ciutat de la Justícia. Pedro Varela –arrogant, imperatiu, casposament cavalleresc, unidireccional, persuasiu, amb la lliçó molt ben apresa, així com el missatge a transmetre– va comparèixer davant la magistrada del jutjat penal número 11 de Barcelona i va escoltar com la fiscalia i l’acusació particular sol·licitaven per a ell quatre anys de presó. Demanen que se’l condemni per la seva activitat al capdavant de l’editorial Ojeda i la llibreria Europa, des d’on difon tot tipus de material que justifica el genocidi.
El fiscal Miguel Ángel Aguilar i la lletrada Maria Saló van assegurar que la llei penal és “l’únic codi que entén” una persona a qui l’Audiència de Barcelona ja va condemnar a set mesos de presó per uns fets similars i que malgrat tot ha continuat editant i distribuint llibres en què, entre altres coses, s’afirma que “la depuració de la raça” hauria de ser la religió de “tot Europa”. Tanta altivesa va demostrar ahir Varela, tant li van entrar per una orella i li van sortir per una altra les argumentacions de l’acusació, que fins i tot en l’últim torn de paraula es va permetre riure’s de la sort que van tenir ja no el centenars de milers de persones exterminades als camps de concentració, sinó del destí que es va donar als seus cadàvers. En aquest sentit, va explicar que un dia va convidar a la llibreria un expresoner d’un camp nazi perquè fes una conferència. “I a ell no l’havien convertit en pastilla de sabó”, va deixar anar davant la mirada complaent, submisa, devota del seu advocat.
Varela va sortir de la sala fent olor de merda, en el sentit literalíssim de l’expressió. Ell i tots els presents a la sala van acabar impregnats d’una repugnant olor de femta fresca, producte d’un sistema de ventilació patètic de la novíssima Ciutat de la Justícia. La jutge ho va advertir, disculpant-se, al principi del judici. Al final la seva cara era tot un poema després de suportar –estant embarassada– tanta repugnància ambiental, tant vòmit intel·lectual.
diumenge, 24 de gener del 2010
un altre rei d'hispania es possible
Llegint el post d'avui de Clidice he trobat un candidat: es un suec, que tampoc es excessivament alt, i que es postula com a possible alternativa.
dilluns, 18 de gener del 2010
Creus i desastres (versió X.X)
Many Haitians' religious faith unshaken by earthquake
By Arthur Brice, CNN
January 18, 2010 12:08 p.m. EST
Port-au-Prince, Haiti (CNN) -- The steeple clock at Port-au-Prince's St. Pierre Catholic Church is stopped at 4:53, the hour at which a devastating earthquake struck Haiti nearly one week ago.
The church gates were closed Sunday. The doors shuttered. But it seems Tuesday's quake has only strengthened the religious fervor many Haitians carry in their souls.
"A lot of people who never prayed or believed -- now they believe," said Cristina Bailey, a 24-year-old clerk.
In parks and backyards, anywhere a group gathers, the prayers of the Haitians can be heard. Last week, the call-and-response chanting and clapping that accompany those prayers pierced the darkness of night and the pre-dawn hours -- sometimes as early as 4 a.m. The singing and praying was particularly intense in Champs de Mars plaza, where hundreds of people have taken refuge. But the scene was repeated throughout the city, with preachers on megaphones exhorting the faithful, who responded with lyrics like "O Lord, keep me close to you" and "Forgive me, Jesus."
Many preachers are telling followers not to lose faith, that God remains with them regardless of what's happened.
"People don't blame Jesus for all these things," she said. "They have faith. They believe that Jesus saved them and are thankful for that."
Perhaps few personified that deep belief better than 11-year-old Anaika Saint Louis, who was pulled from the rubble Thursday night and later died. Her leg had been crushed, and doctors thought they might have to amputate her feet. She said she didn't care.
"Thank you, God, because he saved my life," she said. "If I lose my feet, I always had my life."
Jean Mackenle Verpre also suffered a crushing leg injury and was freed after 48 hours underground.
Asked what kept him going, he answered without hesitation: He believes in Jesus Christ and put his life in God's hands.
Colonized by France, Haiti is a strongly Catholic country. Christian motifs are everywhere in Port-au-Prince. Many vehicles bear signs like the one painted on the windshield of a truck on Rue Delmar: "Merci Jesus," it said. A woman passing by on Avenue Christophe chanted softly: "Accept Jesus."
"In Haiti, you have Protestants and Catholics, and you have your percentage of each," said J.B. Diederich, a native-born Haitian who now lives in Miami, Florida, but returned to the Caribbean for several days after the earthquake. "But everybody is 100 percent voodoo."
Voodoo is widely acknowledged but practiced only behind closed doors, with practitioners often placing candles and icons on the floor of a home and dancing to music and drums.
Followers believe the world is under the power of loas -- spirits and deities who act as intermediaries between humans and God. In voodoo, disasters like Tuesday's quake are not the result of natural forces, but displeasure by a loa.
"It's in every apartment. The voodoo is our culture," 25-year-old Alex Gassan said. "It's like the folklore."
Gassan proudly calls himself a Catholic, pulling out a crucifix necklace from under his shirt to show a reporter.
Many observers have a simple explanation for what makes Haitians so devout.
"Because in all poor countries, you have to believe in something," said Agnes Pierre-Louis, the Haitian-born manager of her family-owned hotel. "If they don't have that, they don't have anything."
Added Diederich: "They leave everything in the hands of God. When you have so little, what else can you turn to?"
Ja hi tornem a ser, pero aquest cop sembla que la CNN també vol participar en la evangelització dels seus lectors. Un país que ho deixa tot a les mans de Deu i del Vudú (abans es repartia la tasca amb la família Duvalier), és fàcil que arribi als nivells d'indigencia en els que es troba Haití.
diumenge, 17 de gener del 2010
Allaus
Avui sembla que es combinen tendències autoreferencials (en el sentit dels escassos seguidors fidels d'aquest espai).
Ahir, finalment, vaig poder estrenar la temporada de esquí i com que no disposo de xalet ni apartament a La Cerdanya (ni enlloc), avui em torno a llevar a Barcelona amb temps pe navegar. Dons be, ahir vaig estar a la estació de Masella, vaig aparcar el meu modest cotxet entre Q7, Cayennes, i altres màquines del mateix pelatge, i cap els remuntadors. Dons be a la vessant encarada a llevant de Coma Pregona eren prou visibles des de el telecadira les restes del allau del dia abans, tot i així per dalt de la zona del allau hi campaven alegrement dos o tres individus (manifestament fora de pistes i amb un perill evident de repetir una nova esllavissada).
És evident que no es pot posar un vigilant a cada una de les possibles "ocasions" de risc que la vida en general ens presenta, que el sistema en general incita a prendre riscs absurds (citius, altius, fortius) des de temps immemorials. Potser ho portem escrit als cromosomes.
Ahir no deixava de ser curiós com mentre a la base de la estació si estaven diferents unitats mòbils dels mitjans d'informació, fora pistes l'instint d'afrontar riscs prohibits es mantenia tan viu com sempre.
(fotografía de www.acna.cat)
L'altre banda de la imatge
Després de veure la fantàstica fotografia que ens regalava la Clidice ahir, no m'he pogut estar de penjar aquesta (que no es de mòbil, ni em va suposar cap esforç superior al de parar un moment el cotxe al voral). Al centre de la imatge el Pedraforca.
diumenge, 10 de gener del 2010
a manera de desgreuge a M. Serra
Tenir masses finestres obertes del navegador (situació en el meu cas cada cop més alarmant), fa que el cervell s'escapi de tant en tant.
Després de llegir una crítica inmisericorde (estic convençut que amb tots els mèrits guanyats) del Allau a una biografia novel·lada dels estius de Truman Capote a Palamós, vaig cometre l'error de confondre dos Màrius.
Aixó m'ha dut a una associació inesperada (Monarquia i Lexicologia). I la resposta m'ha vingut rapidissimament: Elephant and Castle.
Sembla que al sud de Londres a terres de Surrey, mai hi va ver un castell, si per contra una església mariana, que va ser testimoni d'execucions i incendis.
Es força improbable que al segle divuit, que sembla que es quan es fa comú el nom, el sud de Londres fos habitat per elefants.Existeix una teoria que relacionaría els noms amb una transliteració (imagino que es deu dir així) de Infanta de Castella (diverses infantes de Castella van fer maridatges enllà del Canal (això ho podría novel·lar també M. Carol). Amb tot la teoría que s'imposa es la de la existència d'un pub que reunia els dos termes.
dimecres, 6 de gener del 2010
Han passat els Reis d'Orient
Avui és un dia amb una noticia inexcusable: aquesta nit han passat els Reis d'Orient.
Habitualment ha estat La Vanguardia el diari que amb més profusió ha tractat la notícia de la Nit Màgica. Alguna cosa deu estar canviant quan (al menys pel que fa a les edicions digitals), els diaris de Barcelona es limiten a quatre estampes del aspecte generalment pletòric de ses majestats. Un diari esportiu local aprofita per encolomar el carbó a l'àrbitre del partit d'anit.
Les coses pinten diferent a Madrid, on el diari (digital) més decididament antimonàrquic re-dissenya la seva capçalera amb una banda amb reis en camell i estel d'orient (em refereixo a Libertad Digital), el contingut no varia del habitual (vivim en el pitjor estat dels possibles).
Dels dos "grans" destaca El País (que destaca l'aniversari del rei (el de La Zarzuela no cap dels d'Orient), mentre que El Mundo en fa un tractament semblant a la premsa catalana.
Entenc que conceptualment es infinitament superior la Nit de Reis a l'arribada de un Santa força mes barroer, i que com la majoria dels mortals desconeix, suposo, gairebé tot de la mirra.
En fi, reflexions post morfèiques d'un pare amb adolescents descavalcats ja fa anys de la màgia.
Habitualment ha estat La Vanguardia el diari que amb més profusió ha tractat la notícia de la Nit Màgica. Alguna cosa deu estar canviant quan (al menys pel que fa a les edicions digitals), els diaris de Barcelona es limiten a quatre estampes del aspecte generalment pletòric de ses majestats. Un diari esportiu local aprofita per encolomar el carbó a l'àrbitre del partit d'anit.
Les coses pinten diferent a Madrid, on el diari (digital) més decididament antimonàrquic re-dissenya la seva capçalera amb una banda amb reis en camell i estel d'orient (em refereixo a Libertad Digital), el contingut no varia del habitual (vivim en el pitjor estat dels possibles).
Dels dos "grans" destaca El País (que destaca l'aniversari del rei (el de La Zarzuela no cap dels d'Orient), mentre que El Mundo en fa un tractament semblant a la premsa catalana.
Entenc que conceptualment es infinitament superior la Nit de Reis a l'arribada de un Santa força mes barroer, i que com la majoria dels mortals desconeix, suposo, gairebé tot de la mirra.
En fi, reflexions post morfèiques d'un pare amb adolescents descavalcats ja fa anys de la màgia.
diumenge, 3 de gener del 2010
El "cromo"
Veig que he de començar a dubtar de la meva retentiva. Finalment no era AN CATALÀ, ans A.M. CATALÀ. A partir d'aquí s'obre una nova hipòtesi: A.M. son les sigles dels noms del amo? Ahmed Mohamed, per exemple? que de cognom sigui Català també es possible, de fet a Anglaterra també hi han forces Moore...
Hi ha un segon factor que m'intriga, i que abans del document gràfic no l'havia copsat: no es Alimentació, el rètol diu AL MENTACIÓ, l'esment a ment o a amen obre possibilitats de especulació mes amplies que de moment no em veig preparat per resoldre. Us deixo que m'esperen uns fideus negres.
dissabte, 2 de gener del 2010
AN CATALÀ
Barcelona es va transformant de manera molt accelerada en una veritable ciutat cosmopolita. Les taxes de natalitat de la ciutat que van estar caient durant molts anys s'han recuperat la dècada passada (tot i que el 2009 va fer que molts dels que es plantejaven fer criatures decidissin que no era el millor moment).
El meu barri (com la majoria dels barris centrals i perifèrics de la ciutat), comença a mostrar aspectes més propis d'una ciutat americana o canadenca que no pas de la Europa que havíem conegut els setanta.
Si, turcs i magrebins, així com portuguesos i espanyols (en proporcions diferents i sempre variables) van campar per Europa durant la segona meitat del segle passat. Els magrebins i els turcs, s'han fet mes visibles en els darrers anys, físicament no es diferencien gaire de nosaltres (els meridionals), però en els darrers anys exhibeixen
de manera més "lliure" les seves diferències culturals. Marco el terme lliure ja que sovint condiciona una limitació, als nostres ulls, de la llibertat personal i sempre condicionada per les religions. Dones obligades a amagar-se, a casar-se de paraula, al millor postor, a seguir i consentir discriminacions de gènere que difícilment toleraria una europea. I el problema crec que rau aquí, a la religió.
Progressivament s'han anat introduint elements portadors de la seva pròpia veritat absoluta, que han aconseguit cohesionar part d'aquesta població estranya en un mon estrany i poc acollidor. S'ha de dir que la majoria de representants d'aquestes religions actuen d'una manera més diplomàtica que els de la església catòlica (aquesta té la "legitimitat" de ser la veritable representant dels valors inherents de la nostra terra, o això pretenen tant aquí com a Brusseles.
M'estora que els suissos en referèndum hagin decidit prohibir els símbols externs islàmics i els minarets als temples corànics. Això sols es pot entendre si hi ha una contrapartida equivalent respecte a les altres religions. I és evident que no podem dinamitar les catedrals gòtiques, (de les contemporànies ja és podria discutir una estona).
Torno a la entrada original i inicial, a la natalitat incrementada de la darrera dècada hi ha contribuït de manera molt important aquesta població "no autòctona". Aquest dies que he estat de "festa" però en situació semi-griposa he passat moltes hores a casa, i he pogut sentir que els meus veïnets xinesos, quan juguen entre ells o amb els amiguets xinesos que els visiten, fan servir amb frequencia un català impossible de esperar dels seus progenitors.
Si, el meu no és un barri dormitori, i la possibilitat d'interacció entre un veïnat predominantment "local" és més alta.
Hi ha un exemple més gràfic, a una cantonada de casa, que us l'hauré d'explicar per escrit, tinc dues càmeres digitals abduides dins de casa-coses de tenir adolescents, i la càmara del telèfon no em permet una foto prou vistosa. Es tracta d'una botiga de queviures de pakistanesos (prèviament hi tenia un negoci un hindú que s'ha traslladat al carrer més cèntric), i que li han posat com a nom: AN CATALÀ. No puc deixar de pensar que es tracta de una interpretació "radical" dels consells de la gestoria, davant de les imposicions de la Conselleria pertinent.
Malgrat aquestes "anècdotes" es clar que ens cal una autonomia almenys com la de Portugal per assegurar unes quantes generacions més de "catalanoparlants".
El meu barri (com la majoria dels barris centrals i perifèrics de la ciutat), comença a mostrar aspectes més propis d'una ciutat americana o canadenca que no pas de la Europa que havíem conegut els setanta.
Si, turcs i magrebins, així com portuguesos i espanyols (en proporcions diferents i sempre variables) van campar per Europa durant la segona meitat del segle passat. Els magrebins i els turcs, s'han fet mes visibles en els darrers anys, físicament no es diferencien gaire de nosaltres (els meridionals), però en els darrers anys exhibeixen
de manera més "lliure" les seves diferències culturals. Marco el terme lliure ja que sovint condiciona una limitació, als nostres ulls, de la llibertat personal i sempre condicionada per les religions. Dones obligades a amagar-se, a casar-se de paraula, al millor postor, a seguir i consentir discriminacions de gènere que difícilment toleraria una europea. I el problema crec que rau aquí, a la religió.
Progressivament s'han anat introduint elements portadors de la seva pròpia veritat absoluta, que han aconseguit cohesionar part d'aquesta població estranya en un mon estrany i poc acollidor. S'ha de dir que la majoria de representants d'aquestes religions actuen d'una manera més diplomàtica que els de la església catòlica (aquesta té la "legitimitat" de ser la veritable representant dels valors inherents de la nostra terra, o això pretenen tant aquí com a Brusseles.
M'estora que els suissos en referèndum hagin decidit prohibir els símbols externs islàmics i els minarets als temples corànics. Això sols es pot entendre si hi ha una contrapartida equivalent respecte a les altres religions. I és evident que no podem dinamitar les catedrals gòtiques, (de les contemporànies ja és podria discutir una estona).
Torno a la entrada original i inicial, a la natalitat incrementada de la darrera dècada hi ha contribuït de manera molt important aquesta població "no autòctona". Aquest dies que he estat de "festa" però en situació semi-griposa he passat moltes hores a casa, i he pogut sentir que els meus veïnets xinesos, quan juguen entre ells o amb els amiguets xinesos que els visiten, fan servir amb frequencia un català impossible de esperar dels seus progenitors.
Si, el meu no és un barri dormitori, i la possibilitat d'interacció entre un veïnat predominantment "local" és més alta.
Hi ha un exemple més gràfic, a una cantonada de casa, que us l'hauré d'explicar per escrit, tinc dues càmeres digitals abduides dins de casa-coses de tenir adolescents, i la càmara del telèfon no em permet una foto prou vistosa. Es tracta d'una botiga de queviures de pakistanesos (prèviament hi tenia un negoci un hindú que s'ha traslladat al carrer més cèntric), i que li han posat com a nom: AN CATALÀ. No puc deixar de pensar que es tracta de una interpretació "radical" dels consells de la gestoria, davant de les imposicions de la Conselleria pertinent.
Malgrat aquestes "anècdotes" es clar que ens cal una autonomia almenys com la de Portugal per assegurar unes quantes generacions més de "catalanoparlants".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)