diumenge, 14 de desembre del 2008

una altre de la crisi

Bad Times Draw Bigger Crowds to Churches

James Estrin/The New York Times

Attendance is up at Shelter Rock Church on Long Island.

Published: December 13, 2008

The sudden crush of worshipers packing the small evangelical Shelter Rock Church in Manhasset, N.Y. — a Long Island hamlet of yacht clubs and hedge fund managers — forced the pastor to set up an overflow room with closed-circuit TV and 100 folding chairs, which have been filled for six Sundays straight.

Skip to next paragraph
James Estrin/The New York Times

Shelter Rock Church is an evangelical church that has prospered in the wealthy community of Manhasset, N.Y.

In Seattle, the Mars Hill Church, one of the fastest-growing evangelical churches in the country, grew to 7,000 members this fall, up 1,000 in a year. At the Life Christian Church in West Orange, N.J., prayer requests have doubled — almost all of them aimed at getting or keeping jobs.

Like evangelical churches around the country, the three churches have enjoyed steady growth over the last decade. But since September, pastors nationwide say they have seen such a burst of new interest that they find themselves contending with powerful conflicting emotions — deep empathy and quiet excitement — as they re-encounter an old piece of religious lore:

Bad times are good for evangelical churches.

“It’s a wonderful time, a great evangelistic opportunity for us,” said the Rev. A. R. Bernard, founder and senior pastor of the Christian Cultural Center in Brooklyn, New York’s largest evangelical congregation, where regulars are arriving earlier to get a seat. “When people are shaken to the core, it can open doors.”

Nationwide, congregations large and small are presenting programs of practical advice for people in fiscal straits — from a homegrown series on “Financial Peace” at a Midtown Manhattan church called the Journey, to the “Good Sense” program developed at the 20,000-member Willow Creek Community Church in South Barrington, Ill., and now offered at churches all over the country.

Many ministers have for the moment jettisoned standard sermons on marriage and the Beatitudes to preach instead about the theological meaning of the downturn.

The Jehovah’s Witnesses, who moved much of their door-to-door evangelizing to the night shift 10 years ago because so few people were home during the day, returned to daylight witnessing this year. “People are out of work, and they are answering the door,” said a spokesman, J. R. Brown.

Mr. Bernard plans to start 100 prayer groups next year, using a model conceived by the megachurch pastor Rick Warren, to “foster spiritual dialogue in these times” in small gatherings around the city.

A recent spot check of some large Roman Catholic parishes and mainline Protestant churches around the nation indicated attendance increases there, too. But they were nowhere near as striking as those reported by congregations describing themselves as evangelical, a term generally applied to churches that stress the literal authority of Scripture and the importance of personal conversion, or being “born again.”

Part of the evangelicals’ new excitement is rooted in a communal belief that the big Christian revivals of the 19th century, known as the second and third Great Awakenings, were touched off by economic panics. Historians of religion do not buy it, but the notion “has always lived in the lore of evangelism,” said Tony Carnes, a sociologist who studies religion.

A study last year may lend some credence to the legend. In “Praying for Recession: The Business Cycle and Protestant Religiosity in the United States,” David Beckworth, an assistant professor of economics at Texas State University, looked at long-established trend lines showing the growth of evangelical congregations and the decline of mainline churches and found a more telling detail: During each recession cycle between 1968 and 2004, the rate of growth in evangelical churches jumped by 50 percent. By comparison, mainline Protestant churches continued their decline during recessions, though a bit more slowly.

The little-noticed study began receiving attention from some preachers in September, when the stock market began its free fall. With the swelling attendance they were seeing, and a sense that worldwide calamities come along only once in an evangelist’s lifetime, the study has encouraged some to think big.

More Articles in New York Region » A version of this article appeared in print on December 14, 2008, on

dissabte, 6 de desembre del 2008

al Papa no m'el toquis...


La "Aliança General contra el Racisme i el Respecte a la Identitat Cristiana i Francesa" (no estalvien tonner a les seves targetes), porta als tribunals al director de Charlie Hebdo, per fotres amb el Papa de Roma, i l'Evangeli de St Marc.
Sembla que anem ampliant els tabus, i que després de Mahoma o de Putin, l'espectre dels "innombrables" es và ampliant.

(clicar al titol del post per veure la citació)

Quatre Camins, i sempre tria l'equivocat

Crónica d'aquest matí al Periódico de Catalunya, a cops penses que aquesta agressivitat és un problema relacionat amb els canvis hormonals de l'adolescència i primera joventut, però aquest "perla", cinquanteja i sembla que segueix esverat. De tota manera val per a fer-se una idea de la vida que hi hà a l'altre banda del mur... (i no parlo del mur del Facebook).


Un dels reus del motí de Quatre Camins va participar en la fuga de la Model i va ser membre de la banda del 'Vaquilla'

  1. La seva vida és part de la història criminal recent
Elegant José Antúnez (amb corbata), en un moment del judici celebrat aquesta setmana a Barcelona. Foto: JOAN CORTADELLAS" width="250" height="238">
Elegant José Antúnez (amb corbata), en un moment del judici celebrat aquesta setmana a Barcelona. Foto: JOAN CORTADELLAS
MAURICIO BERNAL / J. G. ALBALAT
BARCELONA
José Antúnez Becerra va saltar per primera vegada a les pàgines dels diaris a principis del 1972. El seu nom figurava en una breu notícia sobre l'arrest de tres homes que havien entrat a robar en un taller del barri del Bon Pastor, i que davant la frustrant evidència que no hi havia res, absolutament res de valor, van decidir calar foc al local. An- túnez tenia poc més de 15 anys, però la seva manera d'actuar ja estava plena de caràcter, i a partir de llavors cada vegada que el seu nom va aparèixer a la premsa va ser per confirmar les maneres d'un genuí truà: ¿No hi ha res per robar? Doncs a cremar-ho tot.
Avui té 51 anys i és un dels 17 presos que aquesta setmana van seure davant el jutge acusats de promoure el motí de Quatre Camins i participar-hi, fa gairebé cinc anys. La seva presència al banc dels acusats no sorprèn ningú: sembla el lloc natural d'un home acostumat a donar sempre guerra, o a estar implicat en la jugada, on hi hagi embolics, colze a colze amb els delinqüents de més renom: el seu nom figura a la llista dels 45 presos que el 1978 es van fugar cinematogràficament de la presó Model, i en l'extens repertori de companys de José Moreno Cuenca (el Vaquilla), i en l'índex de perpetradors de més de mitja dotzena de motins, intents de motí i fugues que van acabar en no res. Va ser integrant de la COPEL (Coordinadora de Presos en Lluita), i potser d'aquí li va quedar el costum de lluitar per tot. Es resisteix, insulta els guàrdies, es talla les venes per esquivar els judicis; porta a terme el paper de pres macarra, decidit a ser sempre una enutjosa pedra a la sabata.

Estratègies per empipar
Antúnez Becerra va néixer a Talavera la Real (Badajoz) el 24 de juny de 1957, i des d'aleshores ha estat la meitat del temps a la presó. Coneix per dins les presons de Logronyo, Girona, Quatre Camins, Ponent i Brians 1, i sense ser el que es diu un exemplar vivent de la història de la delinqüència a Catalunya --aquí es va instal.lar, es va preparar i va executar--, sí que és un home que els últims 30 anys ha estat aquí, sempre: mateiral per a l'hemeroteca.
Que el juny del 78 el seu nom aparegués a la llista de fugats de la Model ja li assegurava un petit lloc en la posteritat (la posteritat dels rufians, s'entén). A Antúnez el van capturar una altra vegada al juliol, després de cometre diversos atracaments, i a partir d'aquí el seu nom es va fer familiar per dues coses: la seva relació amb el Vaquilla, per un costat, i la seva actitud gens resignada a la presó. Aquell mateix any, a finals d'agost, va provocar un incendi a la seva cel.la, va deixar tancat el funcionari que va anar a rescatar-lo i --armat amb un punxó artesanal-- va intentar obrir-se pas fins que va ser reduït; un altre dia (abril del 82), va intentar obrir un forat als calabossos de l'Audiència de Barcelona amb la intenció de fugar-se; i dos anys més tard, el 1984, un dia que era conduït per una galeria de la Model, es va apoderar de la maça d'un obrer --hi havia obres a la presó-- i va començar a destrossar les portes de les cel.les cridant els presos a la rebel.lió. Ningú li va fer cas.
Però Antúnez no és només un reu disposat a trencar constantment les regles, i en el seu porfidiós afany de desafiar els altres és capaç d'arribar més lluny: fer-se mal, si és necessari. ¿Com evitar, a les portes del jutjat, la cara del jutge? Lesionant-se. Forçant una visita al metge. La primera vegada que ho va fer, el 1981, va fer servir un tros de vidre per fer- se talls profunds al pit i els braços. Més tard, el 1984, va utilitzar un ganxo per als cabells. Les dues vegades va ser traslladat a l'hospital. Al banc dels acusats pel motí de Quatre Camins va cridar l'atenció més que ningú perquè sempre s'hi va presentar amb corbata, i alguns dies fins i tot amb vestit, i perquè en un grup en què la majoria tenia aspecte de subaltern ell tenia cara i posat de padrí. A sota d'aquell vestit hi ha una gran quantitat de tatuatges, com correspon, però també hi ha nombroses cicatrius. Moltes se les ha fet ell mateix.

Com Robert De Niro
Com Robert De Niro fent de Max Cady (El cabo del miedo), Antúnez va estudiar dret, potser --com Cady-- per conèixer bé el text de la llei. La majoria de les seves condemnes han estat per robatoris amb violència, tot i que a mitjans dels anys 90 va anar a la presó per complicitat en un assassinat del germanastre del Vaquilla. Potser això que va dir a Quatre Camins, dies després del motí, serveix per il.lustrar la classe de personatge --de pres, de delinqüent-- que és: "Aquell serà el següent, aquell és el que ens hem de carregar", va cridar, mirant a un funcionari. "Això m'ho deixeu a mi, que ja sabeu que n'he armat moltes i sempre ha sortit bé. A mi em tenen por i no tenen collons de parar-me".

divendres, 5 de desembre del 2008

al filo de lo imposible


Aquest és (era) un programa del que no m'agradava ni el titol, ni el posat del presentador i director, i probablement tampoc m'anava bé l'horari d'emissió (els diumenges a la nit).
Ara deu fer mig any, el vaig descobir (via el ciberespai), i aquesta agradabilissima descoberta coincideix amb l'adeu a la seva programció a TVE. Sembla que per els motius de reducció de despesa han decidit acomiadar al Sebas i a tot l'equp que durant 25 anys han mostrat alguns dels extrems físics del nostre espai vital.
També m'ha servit aquesta "tardana descoberta", a relativitzar alló que és coneix com a impressions inicials.
Us afageixo unes paraules de homenatge de Martinez de Pisón al difunt programa, i al espero que supervivent Sebastian Alvaro

Discurso de Eduardo Martínez de Pisón en la Fiesta de Despedida de “Al Filo de lo Imposible”

26-12-2008

Decían los clásicos que es la mirada del niño la que te devuelve la verdad sencilla. Si no rechazamos esa invitación a este modo de mirar, nos acogeremos a una inagotable línea de fuerza que constantemente se repite. Allí están Robinson Crusoe, Verne, la partida constante a destinos lejanos, a islas desiertas, a océanos polares… Hay allí héroes y destinos que sobreviven generación tras generación, que vuelven en oleadas sucesivas de lectores y espectadores en “corrientes de simpatía”. Todo enlaza en la rueda de viajar, contar, volver a viajar, volver a contar, hechos y relatos encadenados. En esta rueda se ha situado “Al Filo…” con todos sus caracteres, como uno más, realizando y contando los sueños pendientes. Es uno de los grandes, renovado, y uno de los nuestros.

Sin embargo, ser de los grandes no es fácil. Eso requiere tono y solvencia. Si éste es un engarce con el siempre renacido contar la aventura, “Al Filo…” tiene también un “dentro”, sus capas concéntricas que lo componen…

Hace unos meses me pidieron que analizara “Al Filo…”, en un Curso de Verano de la Complutense, y respondí con la alegoría de un estudio geológico, pues igual que el planeta Tierra es un conjunto de tres esferas concéntricas - corteza, manto interno y núcleo - también las tiene “Al Filo”.

Veámoslo capa por capa.

La Corteza de “Al Filo” es lo más visible, lo que solidifica todo aquello que bulle en sus entrañas. Lo externo, lo que se ve, lo que todos vemos, es decir: los documentales. El resultado y el vínculo público.

Hacer esto (en cualquier parte) requiere siempre capacidad; mas aún para tratar la “Gran Naturaleza”. No cualquier naturaleza, sino la de los grandes escenarios de la Tierra. Pero en el caso español, esta contribución necesita un sobreesfuerzo.

Sin embargo, lo increíble ha existido: ¡más de un cuarto de siglo de constante contribución! Uno piensa que parece maravilloso sólo que haya sido posible llegar aquí. Y que haya sido ejemplar, incluso fuera. El resultado por calidad y volumen es extraordinario: una aportación de centenares de documentales, de polo a polo, de mar a mar, de cumbre a cumbre, de gran reto a gran reto, de gran paisaje a gran paisaje.

“Al filo…” nos ha abierto una cascada de horizontes, a una cultura tradicionalmente tan cerrada sobre si misma, que, como escribía Larra, cuando un viajero nuestro que salía de la capital alcanzaba las ventas de las afueras de Madrid, exclamaba ya: “Dios mío, ¡Que grande es el mundo!”

La siguiente capa es el manto, el magma que subyace. Está compuesto, por un lado, por la calidad –de nuevo el tono y la solvencia- de los grandes paisajes y por otro de los grandes viajeros. Por un lado la grandiosidad del escenario, el Himalaya por ejemplo, y por otro la grandeza de la exploración.

El documental es así, muy exigente, porque consiste en la comunicación de lo grande. Y requiere y adquiere grandeza.

Y finalmente, está el tuétano, donde se abriga el Núcleo, constituido por las personas de Al Filo, todos ellas en conjunto. Reunidos con un fin preciso: hacer y contar. Para hacerlo posible ha sido necesario espíritu emprendedor, competencia técnica y valor artístico. Sólo así ha sido posible que Al Filo haya podido ser una contribución cultural de la dimensión que ha alcanzado.

Pero, además, esas personas son muy personas; estamos seguros de que en la pared, sobre la cumbre, tras la cámara, la moviola, etc. siempre hay un verdadero amigo. Un don que enlaza con la rueda perpetua de la “corriente de simpatía” que mencioné al principio.

Para acabar, aún dentro del “núcleo” de este “planeta Al Filo” les cuento que hace años le sugería a Sebas que escribiera sus memorias y le propuse hasta una maqueta en 20 o 30 tomos. Le hacía unas sugerencias de contenidos, de lugares, propósitos, experiencias, personas y aventuras. Y también por tierra, mar y aire… y si no lo ha hecho es porque aún tiene un largo recorrido por delante para hacer otros tantos tomos más. Las montañas no tendrán tiempo para echarle de menos.

Incluso le escribí el prólogo, en recuerdo de un viaje a Hushé. Que decía:

“EL valle de Hushé, es un pequeño mundo en el corazón de la montaña, con referencias propias, con sabiduría de lagos perdidos, leopardos huidizos en las nieves invernales, y leyendas de personajes en diálogo más con los elementos que con la lógica. Cerca del pueblo, el más alto, alejado y aislado, en un valle remoto del Karakorum, sólo ya referido a las montañas, nos esperan sus habitantes, que nos revisten con adornos de papel. Hay palabras y ojos alegres. Una emoción que se transmite como una corriente. Hemos llegado los amigos. Una palabra se repite de boca en boca: “Sebastiano, Sebastiano…” Y lo buscan con una cordialidad tan profunda como tal vez sólo puede mostrarse en este remoto punto. Jamás había entrado así en ningún lugar.

A este lado del río, en el corazón de las cordilleras, o entre los hielos polares, tras océanos tormentosos, en islas castigadas por un perpetuo vendaval, allí donde la fuerza de lo sencillo se expresa con naturalidad, allí te esperan y reconocen glaciares o desiertos, allí habita la verdadera cara de la emoción compartida en honduras humanas que no se ocultan, el verdadero rostro de “Al Filo de lo Imposible”. No es sólo la aventura emocionante, la fascinación de los paisajes lejanos e intocados. “Al Filo…” es sobre todo, sabedlo, esta llegada que no aparecerá en los documentales espectaculares o en los libros que hablan de aventuras en regiones perdidas o en las entrevistas: es sobre todo el hondo afecto con el que es recibido al otro lado de los ríos que casi nadie se atreve a cruzar.

Quien no haya estado allí, en el lugar donde las montañas celebran tu llegada, no sabrá con la suficiente exigencia quien es de verdad ese amistoso torbellino llamado Sebastián Álvaro”.

Jobless Rate Soars to 6.7% in November


http://www.nytimes.com/2008/12/06/business/economy/06jobs.html?_r=1&hp

Anar llegint, i veient tot aixó amb música de fons dels Nine Inch Nails, sembla que no fà gaire flaire de Nadal (ni tant sols de cap de setmana llarg)

diumenge, 30 de novembre del 2008

examen sobre Déu (convocatoria d'hivern)




Cliqueu sobre l'encapçalament.

un altre de Bush (ara del pare)


George H.W. Bush, as presidential nominee for the Republican party; 1987-AUG-27: "No, I don't know that Atheists should be considered as citizens, nor should they be considered as patriots. This is one nation under God."

meimportaunhuevo


Al inici sembla una pàgina anti-abortista, al final s'enten...

diumenge, 16 de novembre del 2008

els incendis a Los Angeles


Avui he trobat aquesta imatge a LV com a il·lustració a la crónica dels terribles incendis que estan patint. Virgencita, virgencita, que me quede com estoy...

PS: Potser és que els diumenges a La Vanguardia tenen les pàgines de Religió?

Comparativa gàfica amb la prensa nacional + la BBC

dimarts, 11 de novembre del 2008

el ché era un idiota político



Acabo de leer este titular en EP. Algunos de los argumentos que esgrime el Sr Sebrelli parecen razonables. El ensayo no se limita al Che, se atreve a entra en tres mitos más de la argentinidad: Gardel, Maradona y Evita. Llama la atención el parecido que este caballero tiene con el finalizado prófugo Radovan Karadzic.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Sebreli/Che/era/idiota/politico/elpepucul/20081111elpepucul_7/Tes