dimecres, 24 de febrer del 2010

Misteris del _ _ _ _ware


Resum del publicat el diumenge passat: les connexions no van, els USB no es detecten, en Pratinsky surt a la recerca d'un servei tècnic el dissabte amb resultat infructuós.
Dilluns per la tarda torna a presentar-se a la port d'un servei tècnic on després d'explicar resumidament el problema m'ofereixen un "pack" de re-configuració per el mòdic preu de 50€ més l' IVA, i que si vull salvar dades cal afegir un suplement d'uns quants eurets per cada tram de 4 Gb, (el fet és que en dec tenir més de 150 i la multiplicació m'espanta una mica.
Torna a casa i decideix re-connectar l'ordinador espatllat, i .... màgia!!! sembla que la sortida a passejar (o sentir que el formatjarien) l'ha fet reflexionar i ha decidit re-configurar-se pel camí.
En definitiva, més enllà del: "¿Ha probado reiniciar el sistema?", crec que es pot afegir: jà l'ha tret a fer un tomb?

diumenge, 21 de febrer del 2010

Dos anys

Aquest cap de setmana he retrocedit una mica en el temps. He substituit la torre del ordinador per una que havia abandonat feia mes de dos anys. Alguna infecció ha desconfigurat les conexions tant de xarxa com les entrades USB i LAN. Ahir el vaig passejar per el barri per presentar-lo a qualsevol de les dues botigues amb servei tècnic que conec, i que com era previsible estaven tancades. Donades les dificultats per aconseguir que els meus fills em deixessin els seus aparells (pensen que soc un perill per el seu hardware-i potser tenen raò), vaig decidir reconectar el vell aparell. Es tracta d'un Pentium que sona com el motor d'una Vespino, i que no et permet tenir més de dos finestres obertes de navegació. El XP no el reconeix Microsoft.
Es curiós adonar-te dels canvis que en poc mes de dos anys has fet en les teves costums cibernàutiques. Passejant per els favorits trobes antics espais als que et conectaves amb assiduitat i que ara et sonen a prehistòria. El pitjor es que les contrasenyes per els actuals no les tens i aquí el Alzheimer et và avisant...
Almenys, el programa de correu, el benvolgut Thundrebird es mantenía configurat i ha pogut fer el salt en el temps.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Centralia (el foc intern)


(Una història del segle passat.)
A la decada dels seixanta Centralia (Pennsilvania) era un poble miner de més de 1000 habitants, el seu subsòl era ric en carbó i sembla que els plegaments del terra intercomunicaven una vasta extensió de vetes carboniferes a mode de gran xarxa. Un incendi en un abocador va encendre aquesta gran "web" i des de aleshores no hà deixat de cremar. La majoría dels habitants van anar deixant la localitat jà que des-de els enfondraments fins a les emissions continuades de gasos tòxics, feien difícil una supervivència acceptable. El govern cap els anys vuitanta va fer expropiacions i re-allotjar a la majoría dels habitants. El servei postal americà va donar de baixa el codi postal corresponent.
Els pocs irreductibles que no han marxat sembla que seran forçats a abandonar les terres.
Les perspectives mes favorables estableixen que l'incendi pot extingir-se en un o dos segles.

diumenge, 7 de febrer del 2010

a bicyclette

Em segueix emocionant el blog de David Byrne (tot i que ara feia un temps que no hi passejava). Una entrada de decembre a partir d'un tema militant en Byrne (les bicicletes a ciutat) li serveix per fer un llarg i documentat article sobre la tolerància cultural. Es veu que un rabí d'un barri de Nova York va aconseguir que anulessin un carril bici que passava per la seva sinagoga, ja que li molestava poder veure dones poc vestides desplaçant-se en bicicleta prop de la seva institució. Un grup de joves (jueus) que va repintar el carril, va ser denunciat per la seva mateixa comunitat. Aquest incident li serveix per fer una reflexió de diferents situacions de conflicte que han aparegut a Europa i als USA en els darrers temps. Us en deixo el link.

http://journal.davidbyrne.com/2009/12/121309-the-limits-of-multiculturalism.html

dissabte, 30 de gener del 2010

Pudor a merda (de Jordi Panyella AVUI)

Varela i la pudor de merda
L’ultra compareix en un judici en què li demanen 4 anys de presó per justificació del genocidi
Jordi Panyella
Ciutat de la justícia

El paradigma del més pur i refinat feixisme va desfilar ahir per la Ciutat de la Justícia. Pedro Varela –arrogant, imperatiu, casposament cavalleresc, unidireccional, persuasiu, amb la lliçó molt ben apresa, així com el missatge a transmetre– va comparèixer davant la magistrada del jutjat penal número 11 de Barcelona i va escoltar com la fiscalia i l’acusació particular sol·licitaven per a ell quatre anys de presó. Demanen que se’l condemni per la seva activitat al capdavant de l’editorial Ojeda i la llibreria Europa, des d’on difon tot tipus de material que justifica el genocidi.

El fiscal Miguel Ángel Aguilar i la lletrada Maria Saló van assegurar que la llei penal és “l’únic codi que entén” una persona a qui l’Audiència de Barcelona ja va condemnar a set mesos de presó per uns fets similars i que malgrat tot ha continuat editant i distribuint llibres en què, entre altres coses, s’afirma que “la depuració de la raça” hauria de ser la religió de “tot Europa”. Tanta altivesa va demostrar ahir Varela, tant li van entrar per una orella i li van sortir per una altra les argumentacions de l’acusació, que fins i tot en l’últim torn de paraula es va permetre riure’s de la sort que van tenir ja no el centenars de milers de persones exterminades als camps de concentració, sinó del destí que es va donar als seus cadàvers. En aquest sentit, va explicar que un dia va convidar a la llibreria un expresoner d’un camp nazi perquè fes una conferència. “I a ell no l’havien convertit en pastilla de sabó”, va deixar anar davant la mirada complaent, submisa, devota del seu advocat.

Varela va sortir de la sala fent olor de merda, en el sentit literalíssim de l’expressió. Ell i tots els presents a la sala van acabar impregnats d’una repugnant olor de femta fresca, producte d’un sistema de ventilació patètic de la novíssima Ciutat de la Justícia. La jutge ho va advertir, disculpant-se, al principi del judici. Al final la seva cara era tot un poema després de suportar –estant embarassada– tanta repugnància ambiental, tant vòmit intel·lectual.

diumenge, 24 de gener del 2010

un altre rei d'hispania es possible



Llegint el post d'avui de Clidice he trobat un candidat: es un suec, que tampoc es excessivament alt, i que es postula com a possible alternativa.

dilluns, 18 de gener del 2010

Creus i desastres (versió X.X)



Many Haitians' religious faith unshaken by earthquake
By Arthur Brice, CNN
January 18, 2010 12:08 p.m. EST


Port-au-Prince, Haiti (CNN) -- The steeple clock at Port-au-Prince's St. Pierre Catholic Church is stopped at 4:53, the hour at which a devastating earthquake struck Haiti nearly one week ago.

The church gates were closed Sunday. The doors shuttered. But it seems Tuesday's quake has only strengthened the religious fervor many Haitians carry in their souls.

"A lot of people who never prayed or believed -- now they believe," said Cristina Bailey, a 24-year-old clerk.

In parks and backyards, anywhere a group gathers, the prayers of the Haitians can be heard. Last week, the call-and-response chanting and clapping that accompany those prayers pierced the darkness of night and the pre-dawn hours -- sometimes as early as 4 a.m. The singing and praying was particularly intense in Champs de Mars plaza, where hundreds of people have taken refuge. But the scene was repeated throughout the city, with preachers on megaphones exhorting the faithful, who responded with lyrics like "O Lord, keep me close to you" and "Forgive me, Jesus."
Many preachers are telling followers not to lose faith, that God remains with them regardless of what's happened.
"People don't blame Jesus for all these things," she said. "They have faith. They believe that Jesus saved them and are thankful for that."
Perhaps few personified that deep belief better than 11-year-old Anaika Saint Louis, who was pulled from the rubble Thursday night and later died. Her leg had been crushed, and doctors thought they might have to amputate her feet. She said she didn't care.
"Thank you, God, because he saved my life," she said. "If I lose my feet, I always had my life."
Jean Mackenle Verpre also suffered a crushing leg injury and was freed after 48 hours underground.
Asked what kept him going, he answered without hesitation: He believes in Jesus Christ and put his life in God's hands.
Colonized by France, Haiti is a strongly Catholic country. Christian motifs are everywhere in Port-au-Prince. Many vehicles bear signs like the one painted on the windshield of a truck on Rue Delmar: "Merci Jesus," it said. A woman passing by on Avenue Christophe chanted softly: "Accept Jesus."
"In Haiti, you have Protestants and Catholics, and you have your percentage of each," said J.B. Diederich, a native-born Haitian who now lives in Miami, Florida, but returned to the Caribbean for several days after the earthquake. "But everybody is 100 percent voodoo."
Voodoo is widely acknowledged but practiced only behind closed doors, with practitioners often placing candles and icons on the floor of a home and dancing to music and drums.
Followers believe the world is under the power of loas -- spirits and deities who act as intermediaries between humans and God. In voodoo, disasters like Tuesday's quake are not the result of natural forces, but displeasure by a loa.
"It's in every apartment. The voodoo is our culture," 25-year-old Alex Gassan said. "It's like the folklore."
Gassan proudly calls himself a Catholic, pulling out a crucifix necklace from under his shirt to show a reporter.
Many observers have a simple explanation for what makes Haitians so devout.
"Because in all poor countries, you have to believe in something," said Agnes Pierre-Louis, the Haitian-born manager of her family-owned hotel. "If they don't have that, they don't have anything."
Added Diederich: "They leave everything in the hands of God. When you have so little, what else can you turn to?"

Ja hi tornem a ser, pero aquest cop sembla que la CNN també vol participar en la evangelització dels seus lectors. Un país que ho deixa tot a les mans de Deu i del Vudú (abans es repartia la tasca amb la família Duvalier), és fàcil que arribi als nivells d'indigencia en els que es troba Haití.

diumenge, 17 de gener del 2010

Allaus


Avui sembla que es combinen tendències autoreferencials (en el sentit dels escassos seguidors fidels d'aquest espai).
Ahir, finalment, vaig poder estrenar la temporada de esquí i com que no disposo de xalet ni apartament a La Cerdanya (ni enlloc), avui em torno a llevar a Barcelona amb temps pe navegar. Dons be, ahir vaig estar a la estació de Masella, vaig aparcar el meu modest cotxet entre Q7, Cayennes, i altres màquines del mateix pelatge, i cap els remuntadors. Dons be a la vessant encarada a llevant de Coma Pregona eren prou visibles des de el telecadira les restes del allau del dia abans, tot i així per dalt de la zona del allau hi campaven alegrement dos o tres individus (manifestament fora de pistes i amb un perill evident de repetir una nova esllavissada).
És evident que no es pot posar un vigilant a cada una de les possibles "ocasions" de risc que la vida en general ens presenta, que el sistema en general incita a prendre riscs absurds (citius, altius, fortius) des de temps immemorials. Potser ho portem escrit als cromosomes.
Ahir no deixava de ser curiós com mentre a la base de la estació si estaven diferents unitats mòbils dels mitjans d'informació, fora pistes l'instint d'afrontar riscs prohibits es mantenia tan viu com sempre.
(fotografía de www.acna.cat)

L'altre banda de la imatge



Després de veure la fantàstica fotografia que ens regalava la Clidice ahir, no m'he pogut estar de penjar aquesta (que no es de mòbil, ni em va suposar cap esforç superior al de parar un moment el cotxe al voral). Al centre de la imatge el Pedraforca.