dilluns, 14 de setembre del 2009

dissabte, 5 de setembre del 2009

De Jenaro Jimenez a Alvaro Domecq

El viaje de ida y vuelta de Jenaro

El empresario que fingió su muerte para huir de las deudas declara ante el juez

PEDRO ESPINOSA - Cádiz - 05/09/2009

Vota
Resultado Sin interésPoco interesanteDe interésMuy interesanteImprescindible 1 votos
Imprimir Enviar

Jenaro Jiménez quería escapar, huir de la losa que le suponía su vida anterior. El peso de enormes deudas contraídas como empresario y que se vio incapaz de pagar. Al menos ésta es la explicación que él ha ofrecido para justificar su simulada desaparición en aguas de Tarifa (Cádiz). Le dieron por ahogado pero, en realidad, él se había marchado a Latinoamérica. Él ha explicado que quería dar un vuelco a su existencia pero lo cierto es que al otro lado del Atlántico tampoco se enmendó. Formó una nueva familia bajo un nombre falso y abrió un negocio en un local cuyo alquiler nunca pagó, según la dueña. El viaje de Jenaro fue de ida y vuelta. Ayer tuvo que responder, por primera vez ante un juez, de algunos de los delitos que le achacan. Su abogado ha explicado que Jenaro está arrepentido.

La noticia en otros webs

En Paraguay, en un año, conoció a una ex miss, se casó con ella y tuvo una hija

El empresario decidió desaparecer en abril del año pasado. Dejó aparcado su BMW cerca del espigón de la playa de los Alemanes y sacó los utensilios para pescar. Nada más se supo de él durante un buen tiempo. Durante tres días Salvamento Marítimo y la Guardia Civil rastrearon la zona en busca de su cuerpo. Su familia recordaba que Jenaro padecía diabetes y no descartaba que hubiese sufrido un desvanecimiento. En aquel momento, estaba casado, tenía un niño y su esposa estaba en avanzado estado de gestación. Las labores de búsqueda concluyeron sin éxito pero pronto la Policía comenzó a sospechar que aquella desaparición escondía algo más.

La Comisaría de Cádiz reclamó a la Interpol una búsqueda internacional de Jenaro cuando empezaron a llegar continuas denuncias de acreedores y de bancos, a los que el empresario debía dinero. Poco antes de su marcha había acordado un crédito para sacar adelante una promoción de viviendas en la capital gaditana. Los rastreos se centraron en Latinoamérica porque allí había tenido varios socios. No se equivocaron. Para entonces él ya estaba en Paraguay. Allí no perdió el tiempo. El empresario, de 42 años, conoció a la ex miss Rossana Villalba, se casó con ella y tuvo una hija, tal y como han revelado los medios de comunicación de Paraguay, a los que la historia de Jenaro ha aportado todo un filón informativo. En Paraguay se presentó con un nombre distinguido, Álvaro Domeq de Carvajal, y con él reconoció a su nueva descendencia.

El viaje de ida de Jenaro acabó en agosto de este año. En junio había dicho a su familia paraguaya que tenía negocios en España y que debía resolver algunos asuntos. Su esposa se enteró por la prensa de la verdadera identidad de su marido. En apenas un año Jenaro había engañado a dos familias enteras, que ahora no saben cómo alejarse de él. Su esposa española ya ha presentado una demanda de divorcio y ha pedido una orden de alejamiento. Su mujer paraguaya se enfrenta a un periplo legal para quitarle a su hija un apellido que ni siquiera es real.

Ayer el empresario respondió por primera vez ante un juez de algunos de los delitos que se le imputan: estafa, apropiación indebida y falsedad documental. Fue la estela que dejó en España antes de huir. Tiene otras cuentas pendientes en un juzgado de Algeciras de acreedores que le reclaman dinero. Jenaro seguirá en la prisión de Puerto II mientras se le sigue tomando declaración. Su abogado, el gaditano Alfonso Jiménez, es uno de los pocos que ha encontrado coherencia a la historia. "Fue una ofuscación. Se agobió con las deudas. Su cabeza no está bien. Que se pusiera de nombre Álvaro Domeq es una muestra de ello", explica. El letrado insiste en que nadie reclamó su regreso, ni la Policía ni su familia. Fue él mismo quien fijó su vuelta. "Está arrepentido de lo que ha hecho y quiere resarcir el daño".

Treball juvenil. La pitjor situació desde 1948

Teenage Jobless Rate Reaches Record High

Published: September 4, 2009

Pity the unemployed, but pity especially the young and unemployed.

Skip to next paragraph
Jessica Rinaldi/Reuters

Danna Hardgraves, 17, right, applying for a job in June.

Related

In Unemployment Report, Signs of a Jobless Recovery (September 5, 2009)

Times Topics: Unemployment

Kristen Wyatt/Associated Press

Ryan Stewart, 17, working in June at the Rocky Mountain Arsenal National Wildlife Refuge.

This August, the teenage unemployment rate — that is, the percentage of teenagers who wanted a job who could not find one — was 25.5 percent, its highest level since the government began keeping track of such statistics in 1948. Likewise, the percentage of teenagers over all who were working was at its lowest level in recorded history.

“There are an amazing number of kids out there looking for work,” said Andrew M. Sum, an economics professor at Northeastern University. “And given that unemployment is a lagging indicator, and young people’s unemployment even lags behind the rest of unemployment, we’re going to see a lot of kids of out work for a long, long, long, long time.”

Recessions disproportionately hurt America’s youngest and most inexperienced workers, who are often the first to be laid off and the last to be rehired. Jobs for youth also never recovered after the last recession, in 2001.

But this August found more than a quarter of the teenagers in the job market unable to find work, an unemployment rate nearly three times that of the nonteenage population (9 percent), and nearly four times that of workers over 55 (6.8 percent, also a record high for that age group). An estimated 1.64 million people ages 16-19 were unemployed.

Many companies that rely on seasonal business, like leisure and hospitality, held the line and hired fewer workers this summer — a particular problem for teenagers.

In Miami, 18-year-old Rony Bonilla spent past summers busing tables at restaurants and working at the Miami Seaquarium. He said he set out to find another job this summer, but dozens of businesses, like Walgreens, Kmart and Chuck-E-Cheese, turned him down. Mr. Bonilla said he and many of his friends were unable to find any job offers beyond commission-only employment scams.

“I’m looking for anything to pay the bills,” he said. "You name it, I applied. And I never even heard from them.”

Expecting record unemployment among youth, Congress set aside $1.2 billion in February’s stimulus bill for youth jobs and training. As with everything stimulus-related, supporters, like Jonathan Larsen of the National Youth Employment Coalition, say the money has tempered a bad situation, although the overall numbers are dismal.

Economists say there are multiple explanations for why young workers have suffered so much in this downturn, but they mostly boil down to being at the bottom of the totem pole.

Recent college graduates, unable to find higher-paying jobs, are working at places like Starbucks and Gap, taking jobs once held by their younger peers. Half of college graduates under age 25 are in jobs that do not require college degrees, the highest portion in at least 18 years, Mr. Sum said.

Likewise, the reluctance or inability of older workers to retire has led to less attrition and fewer opportunities for workers to move up a rung and make room for new workers at the bottom of the corporate ladder.

Increases in the minimum wage may have made employers reluctant to hire teenagers, said Marvin H. Kosters, a resident scholar emeritus at the American Enterprise Institute.

High teenage jobless rates may also be distorted by other factors. The ability of more young people to rely on family may allow them to be pickier about jobs and therefore to stay out of work longer than they did in previous recessions, said Dean Baker, co-director of the Center for Economic and Policy Research.

Additionally, with more students applying to college, the remaining pool of job applicants may be less desirable to employers.

“Maybe the most employable kids pull out of the labor force, making the numbers for what percent of kids are looking for jobs appear even worse,” said Harry J. Holzer, an economist at Georgetown University and the Urban Institute.

The decision of more young people to attend college, which could help them increase their earning potential later in life, may be one silver lining of the recession, economists say. Similarly, back when graduating from high school was a rarer achievement, the Great Depression pushed potential dropouts to stay in high school because work was so hard to come by.

But there is a bit of a catch-22: Many college students need to work to pay for college. Half of traditional-age college students work 20 hours a week, Lawrence F. Katz, an economics professor at Harvard, said.

“In today’s labor market, the big margin comes from going on to college, not just graduating high school,” he said. “Unlike the decision to finish high school, that’s not something you can do free of tuition.”

Jack Healy contributed reporting.

dimecres, 2 de setembre del 2009

2666 de Bolaño (que va morir el 2003) es va acabar editant el 2005, el mateix any que El poder del perro...

LA CLASSIFICA STILATA DA UNA ONG SUL NUMERO DEGLI OMICIDI OGNI 100MILA ABITANTI

La città più pericolosa del mondo
è Ciudad Juarez, poi c'è Caracas

Al quarto posto El Paso, altra città messicana al confine con gli Usa: lì si combatte la guerra dei narcos

I sobborghi di Ciudad Jaurez
I sobborghi di Ciudad Jaurez
CITTÀ DEL MESSICO
- Nel mondo ci sono città dove si vive con relativa tranquillità, altre dove si gira con circospezione e altre ancora dove si muore con facilità, non per cause naturali. Quella messicana di Ciudad Juarez, posta al confine con gli Stati Uniti, è la più pericolosa al mondo, davanti a Caracas, capitale del Venezuela, e New Orleans, negli Stati Uniti. Lo afferma un rapporto di una Ong messicana, il Citizen's Council for Public Security CCSP). La città di 1,4 milioni di abitanti, situata di fronte a El Paso (Texas), ha registrato nel 2008 «130 omicidi ogni centomila abitanti», davanti a Caracas, con 96, e New Orleans, con 95, stando al rapporto del Ccsp, organizzazione che raccoglie rappresentanti di diverse associazioni, soprattutto nel campo della difesa delle vittime di delitti. Un'altra città messicana arriva in quarta posizione: Tijuana, anch'essa alla frontiera americana, di fronte a San Diego (California), con «73 omicidi ogni centomila abitanti».

IN MESSICO 10MILA OMICIDI DAL 2008 - In parte questo "primato" si spiega con il fatto che alla frontiera messicana con gli Usa si concentrano gli scontri fra i cartelli della droga per il controllo dei traffici verso il mercato americano, primo cliente mondiale della cocaina. Questa vera e propria guerra ha fatto in Messico più di diecimila morti dal primo gennaio 2008, nonostante lo spiegamento di 36 mila soldati e agenti di polizia in tutto il paese. Il traffico di stupefacenti verso gli Stati Uniti genera guadagni annuali di 63 miliardi di dollari. Lo ha affermato il ministro messicano della sicurezza pubblica Genaro Garcia Luna. Un chilogrammo di cocaina si vende circa cinquanta volte più caro negli Stati Uniti e in Europa che in Colombia o in Messico, ha sottolineato il ministro.

MEDELLIN PERICOLOSA COME BALTIMORA - Tijuana precede Città del Capo, in Sudafrica, che ha registrato 62 omicidi ogni centomila abitanti, sempre secondo il Ccsp. San Salvador, capitale del Salvador, è al settimo posto (49), davanti a Medellin, in Colombia (45), classificatasi alla pari con la statunitense Baltimora. Baghdad, la capitale irachena che vive tuttora scene di guerra, si piazza solo in decima posizione, con 40 omicidi ogni centomila abitanti.


27 agosto 2009(ultima modifica: 28 agosto 2009)

dimarts, 1 de setembre del 2009

El poder del perro


Si, ja sé... ha passat la época de enfrontar-se a un llibre de 700 pàgines.
Però d'aquí a quatre dies tenim l'onze de setembre (i donaría temps per anar a la manifestació -si és que finalment la convoquen- per un Estatut menys raquitic del que sembla que obtindrem).
La història que s'explica, es prou absorbent com per a poder-la paladejar en 2 dies...
Cal tenir el fetge sà, i si és possble un fons musical de Lila Downs o dels mateixos Lobos ajudaría.

Racisme al extrem d'alló que podriem anmenar Europa

"Chaque fois que je me trouve avec des Russes, je me fais insulter. Je déteste être noir"

Ils évitent les stades, les stations de métro, les boîtes de nuit et les parcs. A Moscou, où ils seraient plus de 10 000, beaucoup d'Africains vivent dans la crainte. D'après un rapport récent de la Moscow Protestant Chaplaincy (MPC, aumônerie protestante) réalisé auprès de 209 personnes, près de 60 % d'entre eux ont été la cible d'agressions racistes en 2009. Un quart précise avoir été attaqué plus d'une fois.

Marcel L., 44 ans, est de ceux-là. Né à Douala au Cameroun, il vit à Moscou depuis 1993, où il a étudié pendant neuf ans les mathématiques à l'Université russe de l'amitié entre les peuples (ancienne université Patrice-Lumumba créée pour former les élites des ex-colonies d'Afrique, d'Asie et d'Amérique latine pendant la guerre froide). "La première fois que je me suis fait agressé, c'était en 1995", explique-t-il. "Je rendais visite à un ami qui habitait dans le sud-est de la ville. A un passage clouté, un jeune homme est venu me demander une cigarette. Je lui ai répondu que je ne fumais pas, il m'a donné un coup de poing puis d'autres personnes sont arrivées. Ça a duré un moment, jusqu'à ce qu'une vieille dame se mette à crier et que la police arrive. On n'a jamais retrouvé les types qui m'avaient tabassé."

"PAS FORCÉMENT LE FAIT DE MARGINAUX"

D'après le rapport de la MPC, seuls 23 % des Africains se sont tournés vers les forces de l'ordre après avoir été agressés. Et pour cause : dans l'immense majorité des cas, les recherches n'aboutissent pas faute de preuves. Pire, selon l'étude, il arrive que les policiers profitent de ces plaintes pour extorquer de l'argent aux victimes ou se livrer eux-mêmes à des violences.

Un reportage à la Moscow Protestant Chaplaincy, mis en ligne en 2007 sur Current TV :

Dans un tel contexte, les Africains n'ont d'autre recours que de se tourner vers les rares associations d'immigrés installées dans la capitale et les églises protestantes. "Nos paroissiens nous en parlent souvent. Nous avons commencé à enquêter sur ces violences en 2001, après que plusieurs d'entre eux ont été été attaqués en sortant de l'office de dimanche", explique Alexandra Tyson, qui a coordonné l'étude de la MPC.

D'après elle, les auteurs des attaques ne sont pas nécessairement des hooligans ou des jeunes gens sous l'emprise de l'alcool. "Contrairement au discours que tiennent les autorités, les passages à tabac sont prémédités et pas forcément le fait de marginaux", dit-elle. Dans la deuxième annexe du rapport, plusieurs témoignages anonymes le confirment : "Les attaques racistes sont très fréquentes, elles peuvent arriver à n'importe quelle heure et dans n'importe quel quartier", "chaque fois que je me trouve avec des Russes, je me fais insulter. Je déteste être noir".

Très actif au sein de la paroisse protestante où il enseigne l'informatiques et fait quelques traductions, Marcel L. a trouvé sa place dans la capitale. Il donne des cours privés de mathématiques à Moscou et s'exprime parfaitement en russe. "Mais avant d'en arriver là, ça n'a pas été facile", se souvient-il. Trois ans après son premier passage à tabac, Marcel a été attaqué par une bande de jeunes en rangers et vestes militaires. "Ils criaient 'sale nègre, qu'est-ce que tu fous à Moscou' et des slogans nationalistes comme 'la Russie pour les Russes'. Ils m'ont cassé quatre dents avant que je réussisse à m'échapper."

A l'époque, "avant l'arrivée de Poutine" précise Marcel, les militants nationalistes traquaient les immigrés jusque dans l'enceinte de l'université. "C'était très oppressant pour nous comme pour les Caucasiens et les personnes originaires d'Asie centrale, Tadjiks, Kirghiz et Kazakhs." Mais depuis 2002, la situation semble s'être un peu arrangée. Les chiffres collectés par la MPC montrent une diminution des agressions physiques – 66 % des personnes interrogées disaient s'être fait agresser en 2002 – et une nette amélioration dans la perception des rapports avec la police. "C'est encourageant, note Alexandra Tyson, mais la société russe reste extrêmemnt raciste."

Pour en savoir plus :

- Lire le rapport de la MPC.

- Regarder le reportage de l'agence de presse Enogo sur Dailymotion sur le quotidien des Africains en Russie.

Elise Barthet

dilluns, 31 d’agost del 2009

Ciclisme paralímpic (aquest matí els he trobat per BCN) impressionat...

Archivo para Juny, 2009

Les 24 Hores de Montjuïc, nou desafiament per l’equip paralímpic de Catalunya Team

Els ciclistes paralímpics de Catalunya Track Cycling Team, Raquel Acinas, Juanjo Méndez, Ramon Álvarez i el tècnic Bernat Moreno, s’uneixen al repte de les 24 Hores ciclistes de Montjuïc, que tindran lloc el pròxim cap de setmana al mític circuit barceloní, a partir de les 19:00 hores del divendres.

El repte és important per als ciclistes paralímpics de l’equip català, amb amputació de la cama esquerra en els tres casos i també el braç del mateix costat al cas d’en Juanjo, sots-campió paralímpic a Pequín 2008 i Atenes 2004.

Que la discapacitat no representa cap impediment per a desenvolupar amb éxit una carrera esportiva ja ho han demostrat en sobrades ocasions, però ara, com per a la resta dels participants, el desafiament que proposa l’Ajuntament de Barcelona i RPM Events, empresa organitzadora de la prova, és inèdit i il·lusionant.

(text i foto: Carmelo Esteban/catalunyateam.com)

Paralimpics1.jpg


divendres, 14 d’agost del 2009

¿Donde está Jenaro?... la sol·lució a la premsa d'aquesta setmana

Click here to find out more!
CÁDIZ
Hoy finalizan las labores de búsqueda de Jenaro Jiménez
El empresario gaditano, de 41 años, salió a practicar pesca submarina el domingo y aún continúa desaparecido
16.04.08 -
La familia de Jenaro Jiménez, el empresario de 41 años que desapareció el domingo tras ir a practicar pesca submarina, continúa desesperada ante la falta de noticias sobre lo que le ha podido ocurrir. Patrulleras de la Guardia Civil y Salvamento Marítimo retomaron ayer la búsqueda en la zona de Atlanterra en Tarifa, unas labores que concluirán hoy, cuando se cumplan tres días de su desaparición.

La Subdelegación del Gobierno en Cádiz informó ayer que a este dispositivo de búsqueda se han incorporado un helicóptero, un remolcador y una embarcación de Salvamento Marítimo, mientras que la Guardia Civil continúa ayer rastreando por tierra la zona.

Un grupo de Actividades Subacuáticas de la Guardia Civil (GEAS) inspeccionó el lugar en el que al parecer desapareció el buzo, sin que se produjera ningún resultado. De momento sólo se ha encontrado una aleta de la talle 44-46 y de la marca Challenger, que al parecer coincide con una que Jenaro Jiménez había comprado hace una semana en una superficie deportiva de El Puerto de Santa María.

El empresario, hijo de un conocido graduado social de Cádiz, Jenaro Jiménez Maisonnave -nombrado la semana pasada vicepresidente de honor del Colegio en Cádiz, un acto en el que estuvo acompañado de toda su familia, incluido su hijo Jenaro-, además es padre de un niño y su mujer está en avanzado estado de gestación.

Jenaro fue visto por última vez en el espigón de la playa de los alemanes, cuando a las siete de la mañana se dirigía a pescar. Dejó cerca aparcado su BMW y nada más se supo. Por la tarde, saltó la voz de alarma, cuando la familia comprobó que no contestaba al móvil y que aún no había regresado, por lo que lo puso en conocimiento de la Guardia Civil.

Jenaro padece diabetes y en los últimos meses había tenido problemas con el azúcar, por lo que la familia no descarta que haya sufrido un desvanecimiento mientras practicaba submarinismo.

Las labores de búsqueda finalizarán esta noche.
Opina

3 OPINIONES
18/Apr/2008 | 14:27:34

MAR

Mi más sincero apoyo a la familia y allegados.... -Un beso enorme Anabel y Alvarito-Hoy he estado viendo las fotos de la cena de Navidad. Y solo puedo decir....JENARO, TE ESPERAMOS.
17/Apr/2008 | 00:05:34

Menchu Corbacho

Esto va para Anabel,Menchu,Susana,Ernesto, padres,suegros ,cuñados-as y resto de familiares, desde aquí Mallorca mi familia y yo os mandamos nuestro apoyo y recibid de nuestra parte un gran abrazo, y sobre todo nuestro deseo es el mismo que todos deseamos, que vuelva Jenaro, pero que vuelva ya.
16/Apr/2008 | 18:48:39

FERNANDO (CADIZ)

Ojalá aparezca y con vida por supuesto. Un saludo muy cordial sobre todo a los allegados de este ciudadano gaditano.

dijous, 13 d’agost del 2009

SGAE

Se quedarían sin dinero para vestuario y decorados

La SGAE pide a Zalamea 14.000 € por representar la obra 'El alcalde de Zalamea'

Los vecinos de Zalamea de la Serena ensayan la obra, en 2003. | Efe

Los vecinos de Zalamea de la Serena ensayan la obra, en 2003. | Efe

  • La obra no es la original de Calderón sino una adaptación de Brines
  • El escritor regaló su 'versión' al pueblo en que se inspiraba la historia
  • La cantidad exigida conlleva que no se pueda costear decorados y vestuario

La Sociedad General de Autores de España no descansa. Y menos en verano, cuando las representaciones teatrales se multiplican. En la localidad extremeña de Zalamea de la Serena, famosa por la obra de Calderón de la Barca 'El alcalde de Zalamea', 600 vecinos la representan todos los años.

En la plaza del pueblo representan la venganza de Pedro Crespo, primero labrador y luego alcalde, que se tomó la justicia por su mano, en pleno siglo XVI y mató al capitán de los Tercios de Flandes por violar a su hija. Este verano, 180 niños participan en la función. Los 600 vecinos llevan ensayando desde hace meses y, en las últimas semanas, hasta pasadas las 2.30 de la madrugada.

Cuando los vecinos, con su esfuerzo, han conseguido que, a partir de esta edición, el evento sea declarado Fiesta de Interés Turístico Regional, llega la Sociedad General de Autores (SGAE) e intenta cobrar al Ayuntamiento, organizador del evento, "entre 12.000 y 14.000 euros", según denuncia el alcalde de Zalamea, el contemporáneo, Javier Paredes.

Lo más curioso del caso es que la interpretación que recrean los 600 vecinos no es la literal de la obra de Calderón, sino una adaptación del autor Francisco Brines, que la donó hace unos años al pueblo de forma altruista y así se ha representado durante 15 veranos consecutivos.

Si al final la SGAE ejecuta su amenaza de cobro, el año que viene tendra que "realizar una adaptación libre del texto, pues ni tan siquiera vale que la adaptación de la obra haya sido un regalo del autor a toda la gente de Zalamea".

Según los datos aportados por el Ayuntamiento, la cantidad exigida por la Sociedad de Autores conllevaría que ni tan siquiera se pudiera hacer frente al pago de los gastos de la representación, que fundamentalmente se basan en los decorados y el vestuario de los 600 actores.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Ara et toca Pedrito (de L'Avvenire)

8 Agosto 2009
Da Almodovar alla Cassazione
Non spacciare per famiglia ciò che famiglia non è
Va rassicurato Pedro Almodovar: Benedetto XVI non ha bisogno di fare una passeggiatina fuori del Vaticano per rendersi conto di certi fenomeni sociali; fenomeni che peraltro appaiono assai marginali, se si guarda al totale degli abitanti del Pianeta e, soprattutto, al di là di certi contesti del decadente Occidente. Sì: perché il noto cineasta sembra addebitare al Papa di non riconoscere altro che «la variante cattolica della famiglia», ignorando la pretesa realtà di una pluralità di esperienze familiari. Di qui l’invito a uscire dal Vaticano per vedere finalmente il mondo, giacché «è del tutto folle non riconoscere come vivono oggi milioni e milioni di persone». Almodovar va rassicurato perché attraverso quell’enorme rete che avvolge tutto il globo, data dalle strutture ecclesiastiche, dalle associazioni e dai movimenti, dalle opere sociali e di volontariato, dall’immenso strumentario di carità, la Chiesa cattolica è presente in tutti i contesti umani ed è certamente il miglior conoscitore di come va il mondo.

Verrebbe da domandarsi, semmai, quali siano i limiti d’orizzonte e le fonti dirette di conoscenza di chi lancia certe inutili provocazioni. Qui occorre precisare che non esiste una 'variante cattolica della famiglia'; che la famiglia, come società costituita dal matrimonio, presenta una struttura essenziale, invariabile e invariata nel tempo, com’è dato rilevare a livello storico, etnologico, antropologico, giuridico; che il matrimonio cristiano è nient’altro che l’elevazione a dignità di sacramento, tra battezzati, dell’istituto naturale. Certamente, la storia insegna che a livello personale, le esperienze concrete possono essere più o meno fedeli al modello; ci sono storie di fallimenti, umanamente dolorosi e che debbono essere oggetto di umana vicinanza, ma anche storie di eroismi nel mantenere fede alla parola data, nel volere il bene del coniuge, dei figli, degli altri componenti il gruppo familiare, anche quando l’amore sia scomparso o quando sia venuta meno l’utilità del vivere insieme.

Così come la storia insegna che vi possono essere forme di solidarietà umana anche al di fuori della famiglia, dove i vincoli di sangue non contano perché non ci sono, che si fanno carico dei più piccoli, dei più deboli, di chi non può contare sulle proprie forze; forme di solidarietà di cui – grazie a Dio – è intessuta la quotidianità, che umanizzano la convivenza e che dovrebbero essere meglio sostenute e incoraggiate. Il problema, però, è non confondere le più diverse espressioni del farsi carico dell’altro con la famiglia; non contrabbandare per comunità familiare ciò che tale non è. In questo senso lascia molto perplessi una sentenza della Cassazione, appena resa nota, secondo cui «il diritto non può non tener conto dell’evoluzione della società e della necessità di adattare le sue regole ai mutamenti della realtà sociale», che «oggi famiglia e matrimonio hanno un significato diverso e più ampio» rispetto a quello che veniva loro attribuito in passato, e che «la stabilità del rapporto, con il venir meno dell’indissolubilità del matrimonio, non costituisce più caratteristica assoluta e inderogabile e anzi spesso caratterizza maggiormente unioni non fondate sul matrimonio».

A prescindere, infatti, dalla coerenza di queste affermazioni con l’articolo 29 della Costituzione, che nella misura in cui «riconosce la famiglia come società naturale fondata sul matrimonio» dà chiaramente a vedere che il paradigma di riferimento precede il diritto positivo e non può da questo essere mutato, rimane pur sempre la domanda alla quale nessuno ha mai fornito una risposta, e cioè: perché si pretendono gli effetti giuridici di quel matrimonio che non si vuole?

È la volontà manifestata formalmente e pubblicamente di farsi carico di coniuge e figli, per il futuro, nella buona o nella cattiva sorte, che qualifica e distingue la famiglia, e non il mero scorrere del tempo. Tornando ad Almodovar, nasce un dubbio: certa cinematografia vuol essere realmente uno specchio della realtà o, viceversa, vuole incidere sulla realtà sociale per modificarne valori etici e cultura? È descrizione o manipolazione? Rappresenta per allertare sulle difficoltà che in determinati contesti, oggi, la famiglia incontra a realizzarsi secondo la propria natura, o persegue l’obiettivo ideologico – ma anche utopistico – del suo superamento?
Giuseppe Dalla Torre