dissabte, 30 de gener de 2010

Pudor a merda (de Jordi Panyella AVUI)

Varela i la pudor de merda
L’ultra compareix en un judici en què li demanen 4 anys de presó per justificació del genocidi
Jordi Panyella
Ciutat de la justícia

El paradigma del més pur i refinat feixisme va desfilar ahir per la Ciutat de la Justícia. Pedro Varela –arrogant, imperatiu, casposament cavalleresc, unidireccional, persuasiu, amb la lliçó molt ben apresa, així com el missatge a transmetre– va comparèixer davant la magistrada del jutjat penal número 11 de Barcelona i va escoltar com la fiscalia i l’acusació particular sol·licitaven per a ell quatre anys de presó. Demanen que se’l condemni per la seva activitat al capdavant de l’editorial Ojeda i la llibreria Europa, des d’on difon tot tipus de material que justifica el genocidi.

El fiscal Miguel Ángel Aguilar i la lletrada Maria Saló van assegurar que la llei penal és “l’únic codi que entén” una persona a qui l’Audiència de Barcelona ja va condemnar a set mesos de presó per uns fets similars i que malgrat tot ha continuat editant i distribuint llibres en què, entre altres coses, s’afirma que “la depuració de la raça” hauria de ser la religió de “tot Europa”. Tanta altivesa va demostrar ahir Varela, tant li van entrar per una orella i li van sortir per una altra les argumentacions de l’acusació, que fins i tot en l’últim torn de paraula es va permetre riure’s de la sort que van tenir ja no el centenars de milers de persones exterminades als camps de concentració, sinó del destí que es va donar als seus cadàvers. En aquest sentit, va explicar que un dia va convidar a la llibreria un expresoner d’un camp nazi perquè fes una conferència. “I a ell no l’havien convertit en pastilla de sabó”, va deixar anar davant la mirada complaent, submisa, devota del seu advocat.

Varela va sortir de la sala fent olor de merda, en el sentit literalíssim de l’expressió. Ell i tots els presents a la sala van acabar impregnats d’una repugnant olor de femta fresca, producte d’un sistema de ventilació patètic de la novíssima Ciutat de la Justícia. La jutge ho va advertir, disculpant-se, al principi del judici. Al final la seva cara era tot un poema després de suportar –estant embarassada– tanta repugnància ambiental, tant vòmit intel·lectual.

diumenge, 24 de gener de 2010

un altre rei d'hispania es possible



Llegint el post d'avui de Clidice he trobat un candidat: es un suec, que tampoc es excessivament alt, i que es postula com a possible alternativa.

dilluns, 18 de gener de 2010

Creus i desastres (versió X.X)



Many Haitians' religious faith unshaken by earthquake
By Arthur Brice, CNN
January 18, 2010 12:08 p.m. EST


Port-au-Prince, Haiti (CNN) -- The steeple clock at Port-au-Prince's St. Pierre Catholic Church is stopped at 4:53, the hour at which a devastating earthquake struck Haiti nearly one week ago.

The church gates were closed Sunday. The doors shuttered. But it seems Tuesday's quake has only strengthened the religious fervor many Haitians carry in their souls.

"A lot of people who never prayed or believed -- now they believe," said Cristina Bailey, a 24-year-old clerk.

In parks and backyards, anywhere a group gathers, the prayers of the Haitians can be heard. Last week, the call-and-response chanting and clapping that accompany those prayers pierced the darkness of night and the pre-dawn hours -- sometimes as early as 4 a.m. The singing and praying was particularly intense in Champs de Mars plaza, where hundreds of people have taken refuge. But the scene was repeated throughout the city, with preachers on megaphones exhorting the faithful, who responded with lyrics like "O Lord, keep me close to you" and "Forgive me, Jesus."
Many preachers are telling followers not to lose faith, that God remains with them regardless of what's happened.
"People don't blame Jesus for all these things," she said. "They have faith. They believe that Jesus saved them and are thankful for that."
Perhaps few personified that deep belief better than 11-year-old Anaika Saint Louis, who was pulled from the rubble Thursday night and later died. Her leg had been crushed, and doctors thought they might have to amputate her feet. She said she didn't care.
"Thank you, God, because he saved my life," she said. "If I lose my feet, I always had my life."
Jean Mackenle Verpre also suffered a crushing leg injury and was freed after 48 hours underground.
Asked what kept him going, he answered without hesitation: He believes in Jesus Christ and put his life in God's hands.
Colonized by France, Haiti is a strongly Catholic country. Christian motifs are everywhere in Port-au-Prince. Many vehicles bear signs like the one painted on the windshield of a truck on Rue Delmar: "Merci Jesus," it said. A woman passing by on Avenue Christophe chanted softly: "Accept Jesus."
"In Haiti, you have Protestants and Catholics, and you have your percentage of each," said J.B. Diederich, a native-born Haitian who now lives in Miami, Florida, but returned to the Caribbean for several days after the earthquake. "But everybody is 100 percent voodoo."
Voodoo is widely acknowledged but practiced only behind closed doors, with practitioners often placing candles and icons on the floor of a home and dancing to music and drums.
Followers believe the world is under the power of loas -- spirits and deities who act as intermediaries between humans and God. In voodoo, disasters like Tuesday's quake are not the result of natural forces, but displeasure by a loa.
"It's in every apartment. The voodoo is our culture," 25-year-old Alex Gassan said. "It's like the folklore."
Gassan proudly calls himself a Catholic, pulling out a crucifix necklace from under his shirt to show a reporter.
Many observers have a simple explanation for what makes Haitians so devout.
"Because in all poor countries, you have to believe in something," said Agnes Pierre-Louis, the Haitian-born manager of her family-owned hotel. "If they don't have that, they don't have anything."
Added Diederich: "They leave everything in the hands of God. When you have so little, what else can you turn to?"

Ja hi tornem a ser, pero aquest cop sembla que la CNN també vol participar en la evangelització dels seus lectors. Un país que ho deixa tot a les mans de Deu i del Vudú (abans es repartia la tasca amb la família Duvalier), és fàcil que arribi als nivells d'indigencia en els que es troba Haití.

diumenge, 17 de gener de 2010

Allaus


Avui sembla que es combinen tendències autoreferencials (en el sentit dels escassos seguidors fidels d'aquest espai).
Ahir, finalment, vaig poder estrenar la temporada de esquí i com que no disposo de xalet ni apartament a La Cerdanya (ni enlloc), avui em torno a llevar a Barcelona amb temps pe navegar. Dons be, ahir vaig estar a la estació de Masella, vaig aparcar el meu modest cotxet entre Q7, Cayennes, i altres màquines del mateix pelatge, i cap els remuntadors. Dons be a la vessant encarada a llevant de Coma Pregona eren prou visibles des de el telecadira les restes del allau del dia abans, tot i així per dalt de la zona del allau hi campaven alegrement dos o tres individus (manifestament fora de pistes i amb un perill evident de repetir una nova esllavissada).
És evident que no es pot posar un vigilant a cada una de les possibles "ocasions" de risc que la vida en general ens presenta, que el sistema en general incita a prendre riscs absurds (citius, altius, fortius) des de temps immemorials. Potser ho portem escrit als cromosomes.
Ahir no deixava de ser curiós com mentre a la base de la estació si estaven diferents unitats mòbils dels mitjans d'informació, fora pistes l'instint d'afrontar riscs prohibits es mantenia tan viu com sempre.
(fotografía de www.acna.cat)

L'altre banda de la imatge



Després de veure la fantàstica fotografia que ens regalava la Clidice ahir, no m'he pogut estar de penjar aquesta (que no es de mòbil, ni em va suposar cap esforç superior al de parar un moment el cotxe al voral). Al centre de la imatge el Pedraforca.

diumenge, 10 de gener de 2010

a manera de desgreuge a M. Serra


Tenir masses finestres obertes del navegador (situació en el meu cas cada cop més alarmant), fa que el cervell s'escapi de tant en tant.
Després de llegir una crítica inmisericorde (estic convençut que amb tots els mèrits guanyats) del Allau a una biografia novel·lada dels estius de Truman Capote a Palamós, vaig cometre l'error de confondre dos Màrius.
Aixó m'ha dut a una associació inesperada (Monarquia i Lexicologia). I la resposta m'ha vingut rapidissimament: Elephant and Castle.
Sembla que al sud de Londres a terres de Surrey, mai hi va ver un castell, si per contra una església mariana, que va ser testimoni d'execucions i incendis.
Es força improbable que al segle divuit, que sembla que es quan es fa comú el nom, el sud de Londres fos habitat per elefants.Existeix una teoria que relacionaría els noms amb una transliteració (imagino que es deu dir així) de Infanta de Castella (diverses infantes de Castella van fer maridatges enllà del Canal (això ho podría novel·lar també M. Carol). Amb tot la teoría que s'imposa es la de la existència d'un pub que reunia els dos termes.

dimecres, 6 de gener de 2010

Han passat els Reis d'Orient

Avui és un dia amb una noticia inexcusable: aquesta nit han passat els Reis d'Orient.
Habitualment ha estat La Vanguardia el diari que amb més profusió ha tractat la notícia de la Nit Màgica. Alguna cosa deu estar canviant quan (al menys pel que fa a les edicions digitals), els diaris de Barcelona es limiten a quatre estampes del aspecte generalment pletòric de ses majestats. Un diari esportiu local aprofita per encolomar el carbó a l'àrbitre del partit d'anit.
Les coses pinten diferent a Madrid, on el diari (digital) més decididament antimonàrquic re-dissenya la seva capçalera amb una banda amb reis en camell i estel d'orient (em refereixo a Libertad Digital), el contingut no varia del habitual (vivim en el pitjor estat dels possibles).
Dels dos "grans" destaca El País (que destaca l'aniversari del rei (el de La Zarzuela no cap dels d'Orient), mentre que El Mundo en fa un tractament semblant a la premsa catalana.
Entenc que conceptualment es infinitament superior la Nit de Reis a l'arribada de un Santa força mes barroer, i que com la majoria dels mortals desconeix, suposo, gairebé tot de la mirra.
En fi, reflexions post morfèiques d'un pare amb adolescents descavalcats ja fa anys de la màgia.

diumenge, 3 de gener de 2010

El "cromo"


Veig que he de començar a dubtar de la meva retentiva. Finalment no era AN CATALÀ, ans A.M. CATALÀ. A partir d'aquí s'obre una nova hipòtesi: A.M. son les sigles dels noms del amo? Ahmed Mohamed, per exemple? que de cognom sigui Català també es possible, de fet a Anglaterra també hi han forces Moore...
Hi ha un segon factor que m'intriga, i que abans del document gràfic no l'havia copsat: no es Alimentació, el rètol diu AL MENTACIÓ, l'esment a ment o a amen obre possibilitats de especulació mes amplies que de moment no em veig preparat per resoldre. Us deixo que m'esperen uns fideus negres.

dissabte, 2 de gener de 2010

AN CATALÀ

Barcelona es va transformant de manera molt accelerada en una veritable ciutat cosmopolita. Les taxes de natalitat de la ciutat que van estar caient durant molts anys s'han recuperat la dècada passada (tot i que el 2009 va fer que molts dels que es plantejaven fer criatures decidissin que no era el millor moment).

El meu barri (com la majoria dels barris centrals i perifèrics de la ciutat), comença a mostrar aspectes més propis d'una ciutat americana o canadenca que no pas de la Europa que havíem conegut els setanta.
Si, turcs i magrebins, així com portuguesos i espanyols (en proporcions diferents i sempre variables) van campar per Europa durant la segona meitat del segle passat. Els magrebins i els turcs, s'han fet mes visibles en els darrers anys, físicament no es diferencien gaire de nosaltres (els meridionals), però en els darrers anys exhibeixen
de manera més "lliure" les seves diferències culturals. Marco el terme lliure ja que sovint condiciona una limitació, als nostres ulls, de la llibertat personal i sempre condicionada per les religions. Dones obligades a amagar-se, a casar-se de paraula, al millor postor, a seguir i consentir discriminacions de gènere que difícilment toleraria una europea. I el problema crec que rau aquí, a la religió.
Progressivament s'han anat introduint elements portadors de la seva pròpia veritat absoluta, que han aconseguit cohesionar part d'aquesta població estranya en un mon estrany i poc acollidor. S'ha de dir que la majoria de representants d'aquestes religions actuen d'una manera més diplomàtica que els de la església catòlica (aquesta té la "legitimitat" de ser la veritable representant dels valors inherents de la nostra terra, o això pretenen tant aquí com a Brusseles.
M'estora que els suissos en referèndum hagin decidit prohibir els símbols externs islàmics i els minarets als temples corànics. Això sols es pot entendre si hi ha una contrapartida equivalent respecte a les altres religions. I és evident que no podem dinamitar les catedrals gòtiques, (de les contemporànies ja és podria discutir una estona).

Torno a la entrada original i inicial, a la natalitat incrementada de la darrera dècada hi ha contribuït de manera molt important aquesta població "no autòctona". Aquest dies que he estat de "festa" però en situació semi-griposa he passat moltes hores a casa, i he pogut sentir que els meus veïnets xinesos, quan juguen entre ells o amb els amiguets xinesos que els visiten, fan servir amb frequencia un català impossible de esperar dels seus progenitors.
Si, el meu no és un barri dormitori, i la possibilitat d'interacció entre un veïnat predominantment "local" és més alta.

Hi ha un exemple més gràfic, a una cantonada de casa, que us l'hauré d'explicar per escrit, tinc dues càmeres digitals abduides dins de casa-coses de tenir adolescents, i la càmara del telèfon no em permet una foto prou vistosa. Es tracta d'una botiga de queviures de pakistanesos (prèviament hi tenia un negoci un hindú que s'ha traslladat al carrer més cèntric), i que li han posat com a nom: AN CATALÀ. No puc deixar de pensar que es tracta de una interpretació "radical" dels consells de la gestoria, davant de les imposicions de la Conselleria pertinent.

Malgrat aquestes "anècdotes" es clar que ens cal una autonomia almenys com la de Portugal per assegurar unes quantes generacions més de "catalanoparlants".