dissabte, 24 d’abril de 2010

Barcelona North Pacific (vela mullada)

No és San Francisco, la imatge central es el mític Vela building del mega-mític creador Bofill.

Giulietta Masina

Sempre m'ha atret Giulietta. Desconeixía que era filla de mestres i que tenia germans, entre ells dos bessons anomenats Mario i María (un fet que deu marcar caràcter) . Com a molts, el meu primer record d'ella es bregant amb el Zampanó de La Strada. Imagino que és el circ que em fa sempre associar-la a la Judy Garland del Mag d'Oz. Tampoc sabia que va tenir un fill amb Federico (Federichino) que va morir al cap d'un mes del part, i que ja no en van tenir mes, tot i seguir tota la vida junts, tant i tant que sols va sobreviure cinc mesos a la mort de Fellini.
No us perdeu la expo del Caixa Forum.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Fellini (via Bob Dylan)


i en aquesta no diu res de l'Anita Ekberg :(( per tot i així val el seu pes en or

Lost in translation


He acabat el tabac i es diumenge al matí, tinc a prop l'estació de Sants, però em sembla recordar que fa molts anys tenia un estanc a la plaça Espanya que podies trobar obert en diumenge, em vé al cap, també, un al costat del vell Zurich. Aquest de la plaça Espanya estava situat en el portal del que eren uns banys públics, i que ara, mantenint el mateix edifici, s'ha transformat en la biblioteca especialitzada en pedagogia Artur Martorell, al que no vaig conèixer, però si a la seva dona, als seus fills, i a uns quants dels seus nets, i del que guardo un exemplar del seu magistral "Guiatge" dedicat per la seva viuda.
Aixó s'enllaça amb la meva primera visita a Paris, la meva mare hi era amb el meu germà petit en un tour organitzat en el que passaven gairebé una setmana a la ciutat, i com jo ja devia tenir més de quinze anys, ella va pensar que podía pujar-me a un tren i desembarcar a la Gare d'Austerlitz i tobar l'hotel Citroën on s'hostatjaven. Cap dels pocs taxistes que s'estaven prop de la estació en sabien res del esmentat hotel, i servidor fent ús dels seus recursos, va tenir l'idea de localitzar-lo en una guía de telefons.
M'en vaig anar xino-xano cap el número 10 de la rue du Fabourg Saint Martin, i després d'una llarga caminada per la fantàstica, assolellada, i acabada de descobrir, París, em trobo que en aquella adreça hi havia uns banys públics, que pel que veig a Goggle Maps han desaparegut com els de la plaça Espanya. Aquí va ser on vaig conèixer que els francesos com els anglosaxons situen el numeral abans del nom del carrer, dissortadament el carrer del Fabourg Saint Martin és un dels més llargs de París i l'hotel es trobava a tocar de la plaça Stalingrad (es a dir al seu final).
Val a dir que l'hotel Citroën tampoc existeix en l'actualitat.
PS: Potser cal aclarir que el número 10 darrera del nom del carrer, es refereix al arrondissement o barri en el que es troba.

dilluns, 5 d’abril de 2010

UTPD

Potser la revolució de la telefonia mòbil ens afecta la UTPD? (Unió Témporo Parietal Dreta)



A partir d'aquesta investigació sembla que la acció d'un camp magnètic prop de l'orella dreta ens pot fer canviar les nostres concepcions del bé i del mal. Potser haurem de témer (encara més) davant la presencia d'un usuari compulsiu del cel·lular.
Tot i que posats a témer, conegut el cas de Mr Gage (una excel·lent persona transformada en un cràpula), ja podem anar afegint el temor a la lesió orbito-frontal.



dissabte, 3 d’abril de 2010

es una autoinculpació?


El predicador de la Casa Pontificia compara los ataques al Papa con el antisemitismo

El religioso Raniero Cantalamessa condena los casos de pederastia y centra su homilía de Viernes Santo en la violencia doméstica, que considera "igual de grave" que la ejercida contra los niños.


divendres, 2 d’abril de 2010

Roma rodada




Quan penso en Roma sempre he d'associar-hi rodes. Potser el primer impacte visual que recordo van ser via les curses de quadrigues de Ben Hur contra Massala. Ben Hur és una de les primeres pel·lícules de les que tinc record i fa uns dies vaig veure que feia cinquanta anys, i ves, ja es aixó.
El primer cop que hi vaig anar va ser amb quinze anys i amb la meva mare, ella sempre va ser com una esponja per absorbir qualsevol expressió provinent del camp del art, i Roma es com un museu sense biglietteria ni vigilants de seguretat, envait per milions de vehicles motoritzats de comportament anàrquic i que sembla que busquin diferenciar-se l'un del altre fent més soroll o més imprudències que el vei. Vigilants de seguretat no s'en veien però una de les meves distraccions favorites eren els barrets, gorres, cascs dels diferents i nombrossissims cossos militars que en aquells anys campaven per Itàlia. Crec que els italians mascles han de tenir una gran càrrega genètica dels ocells mascles cortejadors, (treure pit, xiular, ensenyar el plomatge).



He anat tornat diverses vegades (ara jà fa masses anys que no), un cop amb el meu cotxet fent una entrada triomfal per el Lungotevere, reduint la velocitat a cinquanta metres d'un semàfor en ambre, i essent universalment escridassat per el reste de conductors.
Apart de Ben Hur i la quàdriga, em venen al cap el vespone de Gianni Moretti, i el taxi de Benigni a Night on Earth cada vegada que penso en Roma.

(Post absolutament inspirat en les aromes romanes de The Daily Avalanche).